CRÍTICA DE CINE

Crítica d''El irlandés', de Martin Scorsese: la senectut del gansterisme

Scorsese firma un drama tardoral amb què tanca un immens cicle sobre l'hampa i, alhora, ofereix un curs accelerat d'història americana del segle XX

Crítica d''El irlandés', de Martin Scorsese: la senectut del gansterisme
2
Es llegeix en minuts
Quim Casas

El irlandés ★★★★

Direcció:  Martin Scorsese

Repartiment:  Robert De Niro, Al Pacino, Joe Pesci, Jesse Clemmons, Bobby Cannavale, Stephen Graham.

Títol original:   ‘The irishman’

País:  Estats Units

Durada:  209 minuts

Any:  2019

Gènere:  Drama criminal

Estrena:  15 de novembre del 2019 (en sales) i 27 de novembre del 2019 (a Netflix)

¿Se li poden retreure algunes coses a ‘El irlandés’,l’última volta del cine de mafiosos segons Martin Scorsese? La seva durada, no perquè la pel·lícula sigui llarga en si mateixa –200 minuts–, sinó perquè en alguns moments vol introduir tants elements de coneixement sobre els personatges reals de la màfia i el context del relat que aquesta informació acaba per saturar una mica i el film perd ritme.

Però és un defecte menor. Aquesta no és una pel·lícula ‘vertiginosa’ com ho són ‘El lobo de Wall Street’ o ‘Un dels nostres’. És més reposada en tot, perquè està contemplada des de la senectut dels personatges, cosa que ens porta en el fons a un drama tardoral amb què Scorsese tanca un immens cicle: veure els principals protagonistes ancians, artrítics, malalts o esdentegats jugar a la petanca al pati de la presó, de la qual alguns no sortiran ja amb vida, té alguna cosa d’ironia però també de tancament malenconiós sense que això vulgui dir que Scorsese es compadeixi dels personatges o intenti justificar-los.

¿Té coses bones? Moltes. En un Scorsese madur que filma amb menys agitació perquè així ho requereix la història i cita en el pla tants representants del seu cine que el festival no pot ser més que satisfactori.

Joe Pesci, rejovenit digitalment o envellit amb el maquillatge, és immens com aquell ‘capo’ que ho controla tot i mai es taca les mans de sang. Robert De Niro és un antiheroi tràgic que es debat entre la lleialtat a uns i a d’altres. Al Pacino (que acaba d’arribar al cine de Scorsese, ja que durant anys el seu paper cinematogràfic en la màfia va ser amb els Corleone de Coppola) és qui més es desmarxa com Jimmy Hoffa, el mafiós líder del sindicat de camioners, però Pacino és així.

Apareixen altres rostres afins al gansterisme segons Scorsese, com els de Bobby Cannavale i Stephen Graham, tots dos en la sèrie ‘Boardwalk Empire’, i els tres minuts deHarvey Keitel  en pantalla –en el paper d’Angelo Bruno, el líder de l’hampa a Filadèlfia– valen un imperi.

Humor negre i violència soterrada

Notícies relacionades

Els tensos enfrontaments entre membres de clans van de l’humor negre a la violència soterrada: cada vegada que apareix un gàngster real, un rètol ens diu quan i com va morir, generalment cosit a trets. Els assassins pinten parets: així es defineixen quan li fan volar el cap a algú i la sang esquitxa les parets.

La història nord-americana (badia de Cochinos, el magnicidi de Dallas, el Watergate) desfila davant els nostres ulls i ja ningú dubta que la màfia va ajudarKennedy a encimbellar-lo a la presidència tot i que després ell va posar el seu germà de fiscal de l’Estat i tot es va enrarir més. És una ficció a l’estil deScorsese, però, també, un curs accelerat de la història nord-americana del segle XX.