CRÒNICA

A Contra Blues, directe d'esquerra a l'Apolo

La banda barcelonina va recórrer íntegrament el seu nou àlbum, 'Jab', en què rearma el seu fibrós rock amb arrels

zentauroepp50795323 icult a contra blues191108133726

zentauroepp50795323 icult a contra blues191108133726 / FERRAN SENDRA

1
Es llegeix en minuts
Jordi Bianciotto

El nou disc d’A Contra Blues lluu un títol amb ressonàncies pugilístiques, ‘Jab’, forma que al·ludeix al directe d’esquerra, i la missió del grup aquest dijous a l’Apolo (concert del Curtcircuit) va ser posar-nos contra les cordes amb la seva música guerrera d’arrel americana. Una missió que van consumar tot i que diversos membres del grup, inclòs el seu poderós cantant, Jonathan Herrero, estiguessin una mica groguis pels efectes d’uns refredats empipadors.

Però res els va fer enrere. «Ho donarem tot», va anunciar un Herrero potser ferit però no vençut després de la traca de benvinguda de ‘Machete’ i ‘Salvaje’, amb el seu rock’n’roll ‘roots’ a tomba oberta, i saludar a ‘Hey Bo!’ el venerable Bo Diddley, «un dels pares de la història». Un ritme cavernícola gloriós executat amb un guant de seda, valent-se de l’estilisme a dues bandes de les guitarres d’Héctor Martín i Alberto Noel Calvillo.

Matèria i esperit

Notícies relacionades

Més enllà del seu nom, A Contra Blues no és ni una banda que serveixi a l’ortodòxia del blues ni que la combati, sinó una colla d’enamorats de la música americana que, a ‘Jab’, reforcen l’aposta amb un tacte més rock sense descuidar els matisos i el recolliment. ‘Coyote’ va enrarir l’ambient amb el seu clima fronterer sinuós i les seves reverberacions, ‘A crumb of kindness’ va combinar aspror i emotivitat amb un cant dolgut a favor de l’amor universal, i ‘The silence after the scream’ ens va interpel·lar amb la seva delicada espiritualitat, i més ho hauria fet si al fons de la sala s’haguessin estat d’estar de xerramecamentre Herrero tancava els ulls donant-ho tot.

A ‘I’m leaving town’ va córrer sense frel’ànima rockabilly que porten dins, en aliança amb el seu clàssic ‘A hole in my pocket’, amb Joan Vigo canviant el baix elèctric pel contrabaix i tensant el seu diàleg amb la bateria de Núria Perich. Sí, amb «gairebé 14 anys tocant junts» el grup ha consolidat peces que els seus fans esperen, com aquest ‘Sinnerman’ que va tancar el ‘set’ sense frens, fent el cor fort. Però A Contra Blues va venir a l’Apolo a presumir de material fresc, i hi va tornar amb el bis fins a completar el recorregut integral de ‘Jab’ amb un lapidari ‘Fail and grin’, traient a escena uns vistosos guants de boxa en el seu últim assalt al ring.

Temes:

Concerts