Anar al contingut

CRÒNICA DE CONCERT

Marco Mezquida i Chicuelo, un mateix batec

El pianista i el guitarrista es van endinsar en la seva connexió en l'estrena a Barcelona del disc 'No hay dos sin tres'

Roger Roca

Marco Mezquida i Chicuelo, un mateix batec

El seu primer disc volien anomenar-lo ‘Gloria bendita’, però els va semblar que amb aquest nom costaria de vendre a l’estranger, va confessar divendres Marco Mezquida, mig de broma i mig seriosament al públic que va omplir la 2 de l’Auditori. Així que es van quedar amb un altre nom, Conexión. Bastant més asèptic, sens dubte. Molta menys màgia. Però és difícil trobar una millor definició del que comparteixen el pianista menorquí i el ‘tocaor’ de Cornellà Juan Gómez Chicuelo. Connexió, perquè han trobat un llenguatge que és dels dos. Perquè contra el que podria haver sigut, el seu duo de piano i guitarra no consisteix en un estira-i-arronsa per desafiar-se a veure qui ho fa més bé, sinó en preguntar-se fins on poden arribar junts. 

El seu duo tampoc són dos. D’aquí ve el títol, ‘No hay dos sin tres’, del disc que presentaven divendres dins del 51è Festival Internacional de Jazz de Barcelona. El tercer és el percussionista de Reus Paco de Mode, que no figura en les portades dels discos però és peça clau d’un engranatge de metalls i fustes en estat de gràcia. La idea de Conexión, publicat el 2017, ja era bona. Però ja sigui per les hores de concerts junts –més de vuitanta– o perquè quedava camp per recórrer, a ‘No hay dos sin tres’ sembla encara més natural, menys fusió de músiques i més idioma propi. Chicuelo, que va tocar molt bé fins i tot quan afinava la guitarra, va dir que Mezquida era la seva «mitja taronja». I Mezquida va dir que tocar amb Chicuelo «és enlluernar-se». Afalacs típics d’artistes envers els seus companys, però que a l’Auditori sonaven a veritat. ¿Com, si no, s’expliquen totes aquestes melodies a l’uníson? ¿O que la intensitat de la música creixi i disminueixi amb la facilitat del respirar? O aquests solos que no són solos, sinó converses en les quals ara sona més clara una veu, ara l’altra.

El que és flamenc mana, per compàs i per colors, però el que no és tan flamenc encaixa amb molta naturalitat en el seu llenguatge. Va sonar una cançó de bressol i es van sentir ecos del Brasil, del Carib i de sardana. ‘Sin espinas’, que arrenca amb una citació a la cèlebre ‘La santa espina’ d’Enric Morera, és, va dir Mezquida, «una declaració de principis. És un dir que lla buleria i la sardana opden casar bé, ¿per què no?», va preguntar amb intenció el pianista. Per com ho va dir, pel breu silenci que es va fer a continuació i pels aplaudiments, que van anar pujant i pujant, tothom va entendre que en realitat parlava d’una altra cosa, d’un altre tipus d’acord que no és musical. Tot i que dissimulada, va ser l’única referència a la convulsió del món exterior. L’únic moment en el qual la sala 2 Auditori va deixar de ser un lloc de fantasia.