EXPOSICIÓ

America Sanchez, el rei dels logos de Barcelona

El Palau Robert exposa l'obra comercial i personal de l'omnipresent dissenyador que va filtrar amb el seu treball tota la ciutat

America Sanchez, el rei dels logos de Barcelona

RICARD CUGAT

Es llegeix en minuts
Mauricio Bernal
Mauricio Bernal

Periodista

ver +

No és lleugeresa dir que America Sanchez ha deixat una empremta gran i perenne a la ciutat de Barcelona. Al contrari: no hi ha gaires ocasions per fer servir l’expressió en la seva versió més robusta. El dissenyador gràficnascut a Buenos Aires el 1939i arribat per via marítima el 1965 és un omnipresent de la història visual recent de la ciutat. Moltes deles icones que formen part de l’imaginari del barcelonímitjà són seves. ¿El logotip del Museu Picasso? Seu. ¿La capçalera d’’El Víbora’? Seva. ¿La d’’Ajoblanco’? Seva. ¿El logotip de Vinçon? Seu també. ¿El de Moritz? Seu. ¿El d’El Velódromo? Seu. ¿El del KGB? També seu. Per la via de filtrar amb el seu treball capes variades de la ciutat, Sanchez ha acabat per tenir el do de la ubiqüitat. És per tot arreu, i així ho reflecteix l’exposició que li dedica des d’aquest dimecres el Palau Robert, ’America Sanchez, clàssic, modern, jazz i tropical’, aproximació exhaustiva a l’obra d’aquest artista «absolutament polièdric», com el va definir el comissari de la mostra, Juan Riancho.

Va arribar a BCN a bord del ’Giulio Cesare’; no era mal auguri per a algú que venia a conquistar un nou món

Va arribar a Barcelona en un transatlàntic de nom imperial, el Giulio Cesare. No era mal auguri per a algú que venia a conquistar un nou món. La ciutat li va somriure de seguida, ials dos dies ja tenia un encàrrec de Pirelliper publicitar les seves bosses d’aigua calenta. «Així va passar, exactament», deia l’altre dia, apuntat per les càmeres, dret entre les seves obres, amb els seus 81 anys a sobre i d’esquena a l’anunci que va resultar d’aquell encàrrec: un amb pollets. «Vam picar a una porta, vam parlar una estona i en vam sortir amb la feina. Després ens en vam anar a comprar pollets. Ho dic en plural perquèestava amb el meu amic Alberto di Mauro, amb qui havia fet el viatge des de Buenos Aires». Sanchez i Di Mauro havien treballat junts a l’agència Agens i junts havien emprès l’aventura europea. Sanchez tenia ascendència espanyola idues ties seves estaven casades amb catalans. Per això, Barcelona.

Alguns dels treballs de Sanchez. / EL PERIÓDICO

A Espanya en general i Barcelona en particularel disseny gràfic estava empantanegat, llastat pel context polític i social, era gris i estava endarrerit, com el franquisme, de manera que Sanchez va trobar un terreny, potser no verge, però, sens dubte, pobre. Es va enlairar com un coet. «Vaig ser molt ben rebut, com un fora de sèrie», va recordar. «Buenos Aires estava bastant més avançada que Barcelona i jo vaig arribar amb un material fresc que va agradar molt». No era l’home equivocat al lloc equivocat sinó tot el contrari, més tenint en compte que treien el cap els 70 per les finestres espanyoles, és a dir, l’efervescència. El 1966, Sanchezva formar part del grup fundador de l’Escola EINAde disseny, dada capital perquè es va convertir en mestre de dissenyadors i va marcar la generació en potència. També d’aquesta manera va deixar la seva empremta a la ciutat. Per descomptat, en va dissenyar el logo.

La polleria de la cantonada

Notícies relacionades

És ingent la llista de clients per als quals ha treballat des d’aleshores: el Liceu, el Festival Grec, el Teatre Nacional de Catalunya, el Barça, Vieta, l’Hospital Clínic, Laie, la Mercè, les Galeries Dalmau, el Col·legi d’Arquitectes, la Fundació Joan Miró, la Candidatura Olímpica de Barcelona. Va filtrar aquesta ciutat fins als fonaments, tan transversal l’home quefins i tot va dissenyar el logo de la polleria del seu carrer –Ouyeah!–. «Va treballar amb tothom i es va entendre amb tothom», va dir Riancho. «Tenia la virtut de no imposar el seu art sinó d’acoblar-lo al que li demanaven, de portar-ho tot al seu terreny».A partir del fons de l’Arxiu Lafuente de Santander, de la Biblioteca Nacional de Catalunya i del Museu del Disseny, l’exposició repassa no només el seu treball com a dissenyador de marques, sinó també la seva obra més personal –«que són dos àmbits que es contagien»–, i per això s’exposa per segona vegada el Mural Floquet, fet amb fotos del Floquet de Neu, que Sanchez té a casa des de fa més de 30 anys.

Va arribar en el ’Giulio Cesare’, Sánchez, i va fer una mica com Giulio Cesare.