ÒBIT

Mor Harold Bloom, el King Kong de la crítica literària

L'autor d''El canon occidental', brillant, controvertit i prolífic, ha sigut un dels acadèmics més influents i populars

zentauroepp304805 icult harold bloom191015140654

zentauroepp304805 icult harold bloom191015140654 / PERE BATLLE

2
Es llegeix en minuts
Idoya Noain

Harold Bloom, home i nom indispensable per entendre segles de creació literària i les últimes sis dècades de la seva crítica, va morir dilluns en un hospital de New Haven (Connecticut). Tenia 89 anys i s’acomiada com una figura tan prodigiosa com discutida, especialment per la seva fèrria defensa de la superioritat de les tradicions literàries occidentals les obres cabdals de les quals va recollir a’El canon occidental’.

La universitat de Yale on es va doctorar el 1955 i va estar ensenyant fins la setmana passada malgrat la seva debilitada salut, el món acadèmic en general i també les llistes de supervendes es queden sense una autèntica raresa. Perquè Bloom, autor d’obres com 'La ansiedad de la influencia', 'Cómo leer y por qué', 'El libro de J' o 'El futuro de la imaginación' va ser una eminència que es va guanyar el sobrenom del«King Kong de la crítica»però amb part de la seva prolífica i exigent producció (més de 40 títols propis i centenars d’edicions en altres obres) va aconseguir també una inusitada popularitat.

Notícies relacionades

Nascut en el Bronx com a cinquè fill d’immigrants jueus d’Europa de l’Est que no parlaven anglès i als qualsnomés va sentir ídixs fins als sis anys, brillant estudiant i ment privilegiada, Bloomera un elitista orgullós, resistent emfàtic (tot i que no absolut) a la cultura popular. La tesi del seu cànon era que l’univers literari girava entorn de 26 figures centrals com Dante, Chaucer, Cervantes, Whitman, Kafka, Borges, Freud, Joyce i, sobretot Shakespeare, el seu «déu mortal», que va crear personatges per a Bloom tan reals com perquè els atribuís haver inventat el nostre jo autoconscient modern. Aquell cànon es completava amb centenars d’altres títols (tot i que després va renegar de la llista assegurant que va ser una idea imposada) i contingut i essència mai aniran i deixaran de ser objecte de ferotge debat, especialment per l’aclaparador domini d’homes blancs (entre els 26 centrals apareixen Austen, Dickinson i Wolf).

Tot i que a’Anatomía de la influencia' va suavitzar la seva posició canònica reconeixent que un crític està obligat a prendre seriosament altres tradicions, incloent les no occidentals, i el seu treball també es va obrir en qüestions de gènere, Bloom opinava que el treball literari no és un document social o polític i ha de disfrutar-se sobretot pel plaer estètic. I per això injuriava obertament a acadèmics del que anomenava«escola del ressentiment»:desconstruccionistes, feministes, multiculturalistes, marxistes, africanistes o neoconservadors que segons ell traïen el propòsit essencial de la literatura. En una entrevista el 2003 va denunciar, per exemple, que «en gran part els estudis literaris han sigut reemplaçats per aquest increïble absurd anomenat estudis culturals que no són culturals ni estudis».

Temes:

Llibres