'Máquinas como yo': imperfectament humans

Vet aquí una novel·la que podria ocupar una temporada sencera de ‘Black Mirror’  avergonyint Charlie Brooker, el seu creador. És cert que el lector haurà de passar per alt que de vegades Ian McEwan ens faci passar bou per bèstia grossa, com per exemple al no justificar de manera convincent per què Charlie, el ‘broker’ domèstic que fa de narrador, vulgui gastar-se els diners de la seva herència materna en un robot perfectament humà. Sabem que li agrada la intel·ligència artificial, però ¿per a què vol Adán? ¿Com a criat? ¿Com a mascota? ¿Com a potencial rival amorós? Les seves motivacions són un misteri, per molt que serveixin com a motor narratiu i conceptual, perquè McEwan posi en circulació una pertinent bateria de matèries per reflexionar sobre la societat contemporània, no només en relació amb el vell tema del despertar emocional de la robòtica, tan car a la literatura de ciència-ficció, sinó a les preocupacions de sempre: la culpa, la responsabilitat moral, els secrets que enverinen les relacions de parella, el pes de la història sobre la nostra consciència.

Notícies relacionades

Nicky Jam, Arcángel i Luis Fonsi omplen d’èxits l’Energy Fest

Un temps de silencis i renúncies

Per tant, el que al principi pot semblar una decisió arbitrària–el fet de situar l’acció en un 1982 ucrònic: la Gran Bretanya ha perdut la guerra de les Falklands contra l’Argentina; el pare de la cibernètica, Alan Turing, no s’ha suïcidat; la intel·ligència artificial ha donatfruits molt abans d’arribar al segle XXI–, se’ns revela com una singular operació de desplaçament històric. És una manera de profetitzar el desastre post-brexit en un país a la deriva mentre la tecnologia posa en crisi la relació amb l’altre. El teló de fons de «Máquinas como yo» és una societat caòtica mentre en un primer pla es desenvolupa un triangle amorós francament estrany en el qual la debilitat de l’android no només resideix en l’objecte amat sinó també en l’ambivalència del que això suposa, és a dir, trair el seu amo i independitzar la seva consciència programada per jutjar la paradoxa del que és humà.

Tret de les seves desviacions teòriques, que verbalitzen, potser massa explícitament, els objectius conceptuals de la novel·la –especialment la disquisició d’Alan Turing, que parla en el mateix registre que els robots que ha creat, sobre la intel·ligència artificial–, ‘Máquinas como yo’ és tan fosca com ‘Amor perdurable’ i tan perspicaç com ‘Chesil Beach’. La seva lectura té sorprenents girs narratius amb l’afició de McEwan per convertir una escena casual i inofensiva en un moment perillós –el maltractament d’un nen en un parc– que després repercutirà de forma insòlita en la resta del relat, i amb Miranda, un personatge femení que amaga, darrere silencis i fugues clandestines, una mentida definitiva. En mans de qualsevol altre escriptor, el recargolament de les seves derives, especialment quan el robot està a punt de cometre un acte d’amor que remata una venjança, estaria a un pas del ridícul, però en McEwan el resultat sempre és pertorbador.