Anar al contingut

CRÍTICA DE CINE

'Día de lluvia en Nueva York', de Woody Allen: un autor a deshora

Woody Allen recicla diversos clixés propis per teixir un relat que ni explora prou el seu potencial malenconiós per funcionar com a drama ni conté una quantitat mínima d'acudits bons per fer-ho com a comèdia

Nando Salvà

ítem

Día de lluvia en Nueva York ★★

Direcció: Woody Allen

Repartiment: Elle Fanning, Timothée Chalamet, Selena Gomez, Liev Schreiber

Títol original:  ‘A rainy day in New York’

País: Estats Units

Durada: 92 minuts

Any: 2018

Gènere: Comèdia romàntica

Estrena: 11 d’octubre del 2019

Si es divorcia ‘Día de lluvia en Nueva York’ de la controvèrsia que envolta Woody Allen –que a ell l’ha abocat a un litigi amb els estudis Amazon, i a la pel·lícula, a no veure la llum a molts països del món, entre els quals hi ha els Estats Units–, ¿què queda? Una altra d’aquelles comèdies oblidables que el cineasta sembla dirigir amb els ulls tancats i sense lamentar que el resultat final estigui a anys llum de les que solia fer en els seus bons temps. 

Sobre la pel·lícula, que s’inspira en ‘El gran Gatsby’ i ‘El vigilant en el camp de sègol’ per parlar d’una parella de joves amants embolicats en una sèrie de desventures romàntiques, queda en evidència la incapacitat d’Allen per entendre el món actual. Primer, perquè transcorre en una realitat alternativa en la qual els mil·lennistes es comporten com gent de mitjana edat dels anys 50 i parlen utilitzant cites de Cole Porter i ‘Guys and dolls’. Segon, perquè tracta els avenços romàntics d’homes madurs sobre la seva jove protagonista femenina com si fossin una cosa graciosa.

Fora d’això, ‘Día de lluvia en Nueva York’ recicla diversos clixés allenians –un àlter ego neuròtic i petulant, un trillat triangle amorós, diverses reflexions filosòfiques de saldo, nostàlgia per una versió idealitzada de la Gran Poma– per teixir un relat que ni explora prou el seu potencial melancoliós per funcionar com a drama ni conté una quantitat mínima d’acudits bons per fer-ho com a comèdia; els seus personatges, així mateix, són incapaços de generar cap mena de química, en bona mesura perquè a hores d’ara queda poc de la mestria amb els diàlegs que Allen acostumava a exhibir, quan se’l considerava un geni de l’humor pervers i un cronista enginyós de la condició humana. D’això, clar, fa molt.