Un Mahler tràgic al Palau

La 'Novena' última simfonia completa de Gustav Mahler –estrenada pòstumament–, va ser l’escollida per la Philharmonia Orchestra i el seu director titular, el finlandès Esa-Pekka Salonen, per a l’obertura del cicle Palau 100. Per a molts és la partitura més bonica del compositor postromàntic, es tracta sens dubte d’una obra colpidora i de rabiosa modernitat, amb un discurs de vegades de difícil digestió que passa de la tendresa a la violència amb fortes dosis d’esquizofrènia. 

Va ser escrita pel compositor al final de la seva vida amb una càrrega emotiva en vena, ja que acabava els seus dies sabent que una malaltia cardíaca li estava minant l’existència, i a més havent sigut testimoni de la mort de la seva filla gran. Malgrat aquestes tràgiques circumstàncies, del seu geni només va poder emanar una peça amb aires de comiat i d’una originalitat aclaparadora, especialment quan l’afany per tirar-la endavant és incondicional, com va ser el cas d’un Esa-Pekka Salonen a ple rendiment i perfectament compenetrat amb el conjunt londinenc.

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

Des del primer moviment el futur titular de la Simfònica de San Francisco va iniciar el llarg camí amb aquest batec rítmic a contrapeu que tant desconcerta per, seguidament, emprendre el vol mahlerià amb totes les tintes carregades i una lectura honesta, un punt teatral i molt compromesa, plena de sofriment i desesperació.

El músic finlandès va aconseguir un so compacte i feridor a les cordes i tremebund en els metalls, tant en els espectaculars 'crescendi' –quan la música es tensa i es descompon– com en els passatges més reflexius, posant sempre l’èmfasi en els moments plenament 'cantabile'. En el segon moviment hi va haver una bona articulació entre l’abatiment i l’alegria de l’arquitectura musical, passant després pel sarcasme del tercer amb facilitat com a preàmbul a la calma desconsolada del transcendental 'Adagio' final,  moment en què va destacar el fantàstic treball de la corda, d’una subtilesa que deixava sense alè. L’agonia i el recolliment de les dramàtiques frases finals van arribar a altes cotes d’emoció.