EXPOSICIÓ

Bill Viola escampa el seu art per tot Catalunya

La Fundació Catalunya La Pedrera exposa una quarantena d'obres del videoartista novaiorquès; la meitat, a l'edifici barceloní, i la resta, en institucions de Girona, Lleida, Vic i Montserrat

bill viola / periodico

3
Es llegeix en minuts
Mauricio Bernal
Mauricio Bernal

Periodista

ver +

En una de les seves reflexions videoartístiques sobre la vida i la mort, Bill Viola posa cara a cara dos monitors en els quals tenen lloc dues escenes antitètiques: en una es veu un nen nounat. L’altra és d’una dona moribunda. El nen és baves, ganyotes, primer alè, ulls que pugnen per obrir-se; la dona és arrugues, ossos, ulls buits i a punt de tancar-se. Els monitors són tan a prop que cada un reflecteix el que passa en l’altre, de manera que la imatge de la dona moribunda es reflecteix en la del nounat, i viceversa, i allà hi ha la clau de l’obra: la mort que hi ha en la vida i la vida que hi ha en la mort. Ho va explicar ell mateix en una entrevista que va concedir al ‘Journal of Contemporary Art’: «La finitud és exactament l’essència del fet de ser viu. Neix una criatura i al moment la mortalitat es presenta als nostres ulls». La videoinstal·lació porta per títol ‘Heaven and earth’. La dona moribunda és la seva mare. Viola la va gravar al seu llit de mort mentre el càncer acabava amb ella el 1991.

És la primera mostra mongràfica de l’artista novaiorquès, pioner i referent del videoart, a Barcelona

L’art de Bill Viola apunta alt, perquè l’anima un poderós impuls espiritual, o el que és igual, perquè està al servei de la reflexió sobre els temes majúsculs: la mort, el temps, el que es considera sagrat, el sentit de tot això. «La base del meu treball és el dubte, el no saber, l’extraviament propi, les preguntes, no les respostes», va escriure una vegada en el seu diari el videoartista novaiorquès, posant paraules a aquest ímpetu. No té el rang d’infidelitat: ho va explicar la seva dona, Kira Perov, en la presentació de l’exposició ‘Bill Viola. Miralls de l’invisible’, que ha organitzat la Fundació Catalunya La Pedrera i que obrirà les seves portes al públic aquest divendres. És una de les cites de la temporada. L’edifici de Gaudí al final del passeig de Gràcia acollirà el gruix de les obres, però d’altres seran exposades en institucions disseminades més o menys per tot Catalunya: el Museu de Montserrat, el Museu Episcopal de Vic, el Centre d’Art Contemporani Bòlit de Girona i l’espai Planta de la Fundació Sorigué a Lleida.

40 anys de trajectòria

Notícies relacionades

La presa de Catalunya per Bill Viola, per dir-ho d’alguna manera. Una vintena d’obres a la Pedrera (entre les quals hi ha ‘Heaven and earth’) i una altra vintena en mode d’aspersió. Comissariada per Llucià Homs i la mateixa Perov –companya i estreta col·laboradora de l’artista–, la mostra és la primera de caràcter monogràfic que Barcelona dedica a aquest pioner del videoart, cosa que satisfà, diuen els organitzadors, un deute pendent: no era possible que el guanyador del Premi Internacional Catalunya del 2009 no hagués sigut objecte d’una mostra com aquesta. Entre les obres exposades destaquen clàssics de la seva trajectòria, com ara ‘The reflecting pool’, ‘The quintet of the astonished’, ‘Catherine’s room’ i ‘Surrender’, i obres més recents, com ‘Self portrait. Sumerged’, ’Walking on the edge’ i la fantàstica sèrie dels màrtirs –‘Earth martyr’, ‘Air Martyr’, ‘Fire martyr’ i ‘Water martyr’–, que Viola va crear per a la Catedral de Saint Paul de Londres el 2014. «És un recorregut que inclou 40 anys de trajectòria», va destacar Homs. Entre les activitats paral·leles –conferències, taules rodones, un recital poètic– destaca la Nit Bill Viola del 4 de desembre a la Pedrera, el Palau de la Música i el Liceu simultàniament.

S’hi exposen clàssics com ‘The reflecting pool’ i obres més recents com la fantàstica sèrie dels màrtirs

La primera obra que es troba el visitant al trepitjar la mostra és ‘Incrementation’, aquella cosa inquietant en la qual el mateix Viola apareix en una pantalla dedicat a respirar mentre una màquina compta les seves respiracions. La màquina compta fins a 900 milions de respiracions: una vida de 85 anys. Sobre això, el catàleg de l’exposició reprodueix una frase del místic sufí persa Rumi que recorda que, «mentre respirem, l’ànima se’ns escapa a poc a poc de la presó d’aquest món». Pur Viola. 

Temes:

Exposicions Art