Un musical per a tots els públics

Encara sota el record del gran èxit de ‘La jaula de las locas’ –d’imminent aterratge al Teatro Rialto de la Gran Vía de Madrid–, s’ha estrenat al Coliseum, després del seu pas pel Grec, ‘La tienda de los horrores’, el nou musical de la parella Àngel Llàcer-Manu Guix i tercer de la productora Nostromo. La mateixa que ja va finançar ‘La jaula de las locas’, l’obra que va seguir el seu debut amb ‘Casi normales’, de menor impacte popular però sota el mateix patró d’excel·lència en l’acabat.

‘La tienda de los horrores’ és el musical inspirat en una pel·lícula de sèrie B del 1960 amb una planta carnívora com a protagonista. El film va tenir una exitosa versió a l’Off Broadway el 1982 i el mateix Llàcer també va ser un dels seus protagonistes a l’estrena a Madrid l’any 2000. Ja un clàssic, per tant.

L’insaciable vegetal revoluciona el marginal barri de Skid Row i capgira la vida d’uns empleats, en Seymour (Marc Pociello) i l’Audrey (Diana Roig), a la floristeria del senyor Mishnik (Ferran Rañé). A més de la planteta que s’alimenta amb sang humana, ‘La tienda de los horrores’ també narra una història d’amor: la d’en Seymour i l’Audrey. No resultarà fàcil, perquè ella té nòvio. ¡I quin nòvio! És un sàdic dentista amb pinta de motard rocker (José Corbacho).

Enfocament una mica pla

A una història pròpia del gènere fantàstic Llàcer i Guix hi han aplicat una recepta de diversió amable, potser massa: apta per a majors de 8 anys. Ho diu tot l’etiqueta. La dosi de comèdia negra i ‘gore’, una aposta que potser avui seria més idònia, queda blanquejada amb aquest objectiu d’arribar a un públic familiar i que vagin al teatre el net i l’àvia. Totes les gastades costures d’un original del 1960 apareixen en un enfocament una mica pla amb personatges caricaturitzats o estereotipats. Per boca de la tímida Audrey, per exemple, surten frases sobre el tracte brusc que li dispensa el seu nòvio que avui grinyolen massa. 

Fins aquí el compte del deure. A favor del musical juga una producció molt cuidada i vistosa, d’aquelles que saben aprofitar els seus grans recursos i es guanyen el recolzament del públic, com passa al Coliseum. La faceta musical, per exemple, està sempre a un excel·lent nivell i allà destaca el paper de les Sey Sisters (la Chiffon, la Crystal i la Ronette), un terratrèmol vocal i escènic en el seu paper de cor. Bravo, bravo. Si elles posen l’accent soul, la mateixa empenta llueix amb un temari més rocker Manu Guix amb les seves cançons i com la veu de la planta, de nom Audrey 2. 

Notícies relacionades

Jeff Daniels com a figura trumpiana

"Volia tombar prejudicis sobre els llatinoamericans"

També canta amb veu poderosa Diana Roig, més segura que quan és la beneita Audrey, mentre Marc Pociello es deixa la pell en una composició una mica a l’estil de Jerry Lewis d’en Seymour. De Rañé no s’ha de descobrir la seva capacitat d’un veterà de mil batalles. I Corbacho, finalment, es converteix en un altre inqüestionable ganxo del musical. Amb el seu paper de dolent fa un gir al muntatge amb una aparició en la qual interactua amb els espectadors de les primeres files amb uns acudits tan actuals com fàcils. Així, ‘cubaneja’ al màxim i el públic bé que l’aplaudeix.