Sánchez Arévalo: «La indústria del cine s'està oblidant d'explicar històries»

Han passat set anys des del seu últim llargmetratge, ‘La gran familia española’. Durant aquesttemps, Daniel Sánchez Arévalo ha dirigit curts, ha sigut finalista del Premi Planeta el 2015 amb ‘La isla de Alice’ i s’ha allunyat de Madrid per anar-se’n a viure a una localitat veïna, Galapagar. Ara estrena alfestival de Sant Sebastià una nova pel·lícula, original de Netflix, titulada ‘Diecisiete’,una ‘road-movie’ que se centra en la relació entre dos germans ferits pel sentiment d’orfandat que s’embarquen en un viatge tant físic com emocional de redescobriment. 

¿Què ha passat des de ‘La gran familia española’ fins a ‘Diecisiete’? Perquè es percep un canvi radical de perspectiva. 

El que ha passat és que he viscut. Per explicar les meves històries necessitava espai, temps. Entre les meves pel·lícules amb prou feines passava un any i mig. Això significa no parar, encadenar un projecte darrere d’un altre i havia de parar i reflexionar sobre quin camí volia seguir. Llavors va ser quan em vaig adonar que havia de reconnectar amb els meus orígens, però amb l’experiència i la maduresa acumulada. 

Fins ara les seves pel·lícules estaven molt construïdes, eren molt corals i semblaven una mica artificials.

Hi estic d’acord, les meves pel·lis eren molt bigarrades, molt construïdes, eren molt de guionista, perquè soc guionista en essència, però amb l’edat he anat aprenent a deixar més espai als personatges i a no estar tan obsessionat amb la trama. Volia que les coses fluïssin de manera més natural, per un sol camí, amb dos personatges. 

És la seva pel·lícula més minimalista. 

A la pissarra tenia dues paraules: senzilla i sentida. Vaig voler ser fidel a això i no et pensis que em va ser fàcil. Transmetre senzillesa i transparència és molt més complicat que posar subtrames i personatges. 

Un dels temes que tracta la pel·lícula és la incomunicació. Sembla que com a societat tinguem fòbia a expressar els sentiments.

Els meus personatges fins al moment fins ara parlaven molt però aquí és al contrari, entre els dos germans hi ha una barrera física, verbal i emocional. És una cosa que em preocupa actualment, perquè no ens posem d’acord, no ens entenem, estem més dividits que mai, i és molt frustrant. 

Vostè és un director molt assentat en la indústria, ¿què li ha aportat Netflix per passar-se a fer una pel·lícula amb aquesta plataforma?

Netflix es va convertir en el company de viatge ideal, es van llegir el guió i van decidir apostar. No hi va haver ingerència, vaig fer un ‘càsting’ de cares desconegudes i van ser els únics que van entendre la naturalesa del projecte. 

Notícies relacionades

El director Daniel Sánchez Arévalo ens explica les curiositats de 'Diecisiete'

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

¿Creu que hi ha una mena de cine que ja no té cabuda en la indústria? 

Tinc la sensació que la indústria sempre busca productes, fórmules, més que no pas pel·lícules, i s’estan oblidant d’explicar històries.