'En la colina': estranyesa rere estranyesa

Quan la dona l’abandona pel seu millor amic l’estranyesa per la nova vida és la nota repetida en la vida d’aquest professor de literatura nouvingut a un poble on inicia una rutina mítica: com Sísif pujarà un turó (begut) mentre li escriu cartes a una antiga amant. L’estranyesa és la nota comuna en aquesta brevíssima novel·la de Francisco Díaz Klaassen (Santiago de Xile, 1984).

Notícies relacionades

El ‘setlist’ i les col·laboracions de ‘Lux’, el nou disc de Rosalía: de Björk a Sílvia Pérez Cruz i l’Escolania de Montserrat

Els últims ‘matrimonis’ de moda

Estrany que les tres cites que obrin el llibre no siguin d’autors de la tradició literària, filosòfica, musical o artística –cites que sí que estan disseminades al llarg de tot el text, Nietzsche especialment–, sinó que siguin fragments de tres dels personatges de la novel·la. Estrany que ‘En la colina’ el narrador de repeteixi de manera obsessiva un «no es pot tornar a començar realment», sense adonar-se’n, però el lector sí, que ell tampoc podrà tornar a començar. Estrany que el llibre no tingui capítols i que la narració avanci en paràgrafs brevíssims, la majoria de vegades d’una sola línia, d’una rara intensitat. I estrany que el protagonista busqui en unes galetes de la fortuna una mena de receptes vitals sobre les quals desconstruir la seva pròpia vida amb l’ajuda d’aforismes o sentències que s’haurien de llegir en clau paròdica per no caure en la sorpresa o en clau nietzscheana i sucumbir a la tragèdia: «De vegades la més potent de totes les veus és la del silenci«» o «Tem el que és còmode perquè al que és còmode t’hi acostumaràs».

Estranyesa difícil d’oblidar en una 'nouvelle' que entén l’acte narratiu mateix com una espiral capaç de sostenir la pregunta de com s’ha d’explicar una història. Resposta: amb el lector.