ALTRES ESCENARIS POSSIBLES

Escoltar és resistir

El músic Alfredo Costa Monteiro és el guia d'[Auscultare], un club d'audició de gravacions radicals i úniques al bar Ex-Designer

zentauroepp49832316 barcelona 12 09 2019  icult otros escenarios posibles sessio190915180632

zentauroepp49832316 barcelona 12 09 2019 icult otros escenarios posibles sessio190915180632 / FERRAN NADEU

3
Es llegeix en minuts
Nando Cruz
Nando Cruz

Periodista

ver +

L’escena és impròpia d’aquest segle. Una vintena de persones estan absortes davant de dos petits altaveus en una habitació al final d’un bar del Paral·lel. Simplement escolten música. Uns, amb la mirada fixa a les rajoles. Altres, amb el cap recolzat a la paret i la vista perduda al sostre. O amb els ulls tancats. El silenci és sepulcral, com si estiguessin esperant alguna revelació. Només una persona coneix l’autor de les tres peces que estan sonant.

Benvinguts a les sessions [Auscultare] del músic i escultor sonor Alfredo Costa Monteiro. Sabedor que les músiques improvisades i allunyades de les estructures convencionals generen cert temor i rebuig, fa dos anys va crear aquest club d’escolta itinerant per ajudar a entrar en aquest intricat univers sonor. La d’avui és la sessió 23; impulsada, com sempre, des de la plataforma L’Ull Cec. És una escolta a cegues. El portuguès no donarà pistes sobre la peça fins que acabi. Serà una escolta neta de prejudicis i captiva de la curiositat en la qual cada oient realitzarà l’excursió pel seu compte.

Quan acaba la música, el silenci s’imposa uns segons. Millor: ha sigut una audició sorprenent. Un fagot, un piano, una veu que esquivava les lògiques harmòniques i una energia estranyament rock. Alfredo i el públic s’emboliquen en un fèrtil debat. Es parla del col·lectiu britànic Rock In Opposition, d’antimilitarisme i d’òperes obreres. Alguns assistents són habituals. Tan important com el que soni avui és que hagin sortit de casa un dijous per submergir-se en aquesta audició col·lectiva, pòrtic d’insòlits descobriments.

Un bar en 3D

Per cert, som al bar Ex-Designer que el dissenyador Martí Guixé va obrir fa quatre anys al carrer Entença i que cada setmana programa actuacions de músiques improvisades i d’avantguarda. És un local net però inacabat. Està en obres permanents, ja que l’interiorisme es va completant així que es dissenyen i col·loquen les peces que fabriquen amb quatre impressores 3D: les planxes en relleu que decoren les parets, la barra del bar, els tamborets, els gots... Tot està fet amb impressores 3D, menys el tirador de cervesa. Les màquines tenen feina durant mesos, però quan sona la música, el Pau, el responsable del local, les apaga perquè el brunzit no interfereixi.

Segona audició de la tarda. El primer que escoltem són les veus d’uns alumnes recitant el mateix una vegada i una altra: «Mr. Smith és un home blanc bo / Mr. Smith és un amic i un pare». I, després un terrabastall de metralletes i tambors. Són 16 minuts insòlits, desconcertants i estremidors. Uns altres 16 minuts en què ningú obrirà la boca. Uns altres 16 minuts treballant l’exercici de l’escolta. Uns altres16 minuts de resistència a l’estrès i el ‘multitasking’. Uns altres 16 minuts de repòs inquiet davant una poesia sonora que denunciava l’apartheid a l’antiga Rhodèsia ja fa mig segle. La conversa deriva ara cap a la música concreta, els artistes escandinaus de música electrònica i poesia sonora dels 70 i el ‘collage’ amb magnetòfons.

L’objectiu de Costa Monteiro no és que entenguem aquestes músiques perquè sovint no hi ha res a entendre. Però sempre és d’agrair que algú et porti de la mà quan t’endinses per senders desconeguts. Així perds la por i disfrutes més el passeig. Fins aquest estiu sempre havia ubicat les sessions [Auscultare] en tallers d’artistes i altres espais privats, però finalment s’ha animat a traslladar-les a un bar obert al públic. Ho fa, diu, per amor a l’art. A l’art sonor. Ningú paga. Ningú cobra. «No tot ha de ser monetitzable. I menys escoltar», proclama amb una fina modèstia. 

Un brunzit infinit

És fàcil perdre la noció del temps i l’espai en una sessió d’[Auscultare]. Ara mateix és inevitable. Durant més de 20 minuts escoltem un brunzit elàstic de compàs capritxós i moribund mentre el violí grinyola fins a l’infinit. Les impressores 3D somriuen felices: ‘¡per fi bona música!’. «¡Quin gran tema!», exclama algú quan l’Alfredo abaixa el volum i ofega la música. «Era un fragment: la peça original dura dues hores». Entre les rialles del públic, una dona exclama: «¡Ja m’estranyava! ¡No pot acabar així! ¡No pot ser!».

Una vegada més, sorgeix una altra conversa sense pressa. Algú diu que sonava com la Velvet Underground abans de la Velvet Underground. Algú esmenta un documental sobre Tony Conrad. Es parla de minimalisme, cine experimental, LaMonte Young i un instrument d’una sola corda: el long string dron. Es parla i es parla com si l’Ex-Designer no tingués hora de tancament.

Notícies relacionades

La vetllada acabarà quan una dona faci un sospir i una paraula a l’Alfredo: gràcies. La resta d’auscultadors assentirà amb una salva d’aplaudiments.

 

Temes:

Música