Daniel Johnston: el dibuixant que intentava somriure a l'horror

Artista amb un cor pop més gran que Sibèria (els Beatles, l’amor i el Capità Amèrica eren les seves obsessions; ¿es pot ser més pop?), la vida i l’obra de Daniel Johnston van ser per desgràcia bombardejades pels llamps negatius de la malaltia mental. De la bategant il·lusió per ser feliç i el sabotatge de les forces fosques del cervell va sorgir una obra que expressa aquesta lluita sense filtres. Una obra no sempre descoratjadora, ni de bon tros, i aquí cal donar les gràcies a Johnston per haver estat sempre, en la mesura de les seves possibilitats, del bàndol de la llum.

La seva obra gràfica es pot emmarcar en el que Jean Dubuffet va denominar ‘art brut’, categoria en l’actualitat subsumida en la d’art marginal. Mentre que la primera feia referència a les creacions de persones trastornades, la segona abraça totes les creacions fetes al marge de la mateixa idea d’art, això és, fetes per persones sense formació artística i sense una altra voluntat que la pura expressió personal.

Notícies relacionades

Documentals valuosos

David Bisbal, nadales d’etiqueta i èxits ‘turbo’

Sortir a la pura expressió personal dels dibuixos de Johnston fereix més que abocar-se a la pura expressió personal de les seves cançons, que sempre s’agafen, o almenys ho intenten, al sol de la melodia. Per molt que sovint utilitzés una iconografia pop (l’esmentat Capità Amèrica, alienígenes i dimonis de sèrie B, colors vistosos i plans), transmet una infelicitat profunda. Com passa amb freqüència en l’art marginal en general i en l’‘art brut’ en particular, la frustració sexual i el pes de la religió tenen una forta presència.

L’exposició ‘Visions simbòliques. Una mirada a l’univers de Daniel Johnston’, comissariat per Estela Aparisi i Iñigo Pastor, va permetre el 2012 fer-se una idea de com s’ho passava Johnston. La portada del disc ‘Fear yourself’ (‘Tem-te a tu mateix’, el 2003) és un resum: somrient a l’horror.