Anar al contingut

FILM POLÈMIC

Hitler, el meu amic imaginari

Acabada de presentar al Festival de Toronto, la sàtira contra el nazisme 'Jojo rabbit' converteix el genocida en carn de mem

La insolent pel·lícula de Taika Waititi ha molestat els qui consideren que és indecent fer acudits sobre l'Holocaust

Nando Salvà

Hitler, el meu amic imaginari

‘Jojo rabbit’ no és l’única de les pel·lícules presents aquest any al Festival Internacional de Toronto (TIFF) que inclou imatges d’arxiu dels infames Congressos de Nuremberg; però sí que és l’única que acompanya aquests documents de l’ascens de Hitler amb una versió teutona de ‘I want to hold your hand’, dels Beatles. Mentre veiem les masses amuntegar-se al carrer per aclamar el Führer, és inevitable tenir el desig eufòric de connexió que la cançó transmet, l’èxtasi en què queda immersa la nació alemanya mentre experimenta la hitlermania.

Presentada oficialment com «una sàtira contra l’odi» –probablement perquè algú del departament de màrqueting dels estudis Fox Searchlight va intuir que de cap altra manera les imatges promocionals d’un nen jugant enmig del bosc amb el Führer no s’entendrien–, ‘Jojo rabbit’ se centra en l’adorable Jojo Betzler, un mocós de 10 anys que es prepara per lluitar per la mare pàtria durant els últims dies de la segona guerra mundial. El seu pare està absent de la seva vida –pel que sembla, és un desertor–, i per això Jojo s’inventa un amic imaginari perquè li serveixi de model de conducta. Aquest amic és, en efecte, Adolf Hitler.

Ús admirable del poder

Però aquest Hitler es diferencia del de veritat de diverses formes. En primer lloc, no és aterridor sinó carn de mem. I està interpretat per qui també és director de la pel·lícula, el neozelandès Taika Waititi, fill de mare jueva i pare maori. Waititi, s’ha de recordar, es va convertir en una figura increïblement rellevant a Hollywood gràcies a la seva pel·lícula immediatament anterior, ‘Thor: Ragnarok’ (2017); es miri com es miri, resulta admirable que hagi utilitzat tot aquest poder per fer una pel·lícula que de cap altra manera mai hauria pogut existir.

«Em veig incapaç d’explicar una història que no sigui divertida»

Taika Waititi

Director de ’Jojo rabbit’

Es podria dir que ‘Jojo rabbit’ funciona com una variació molt menys tova del contrast entre l’assumpte i l’enfocament que va oferir Roberto Benigni amb ‘La vida és bella’ (1997). «Em veig incapaç d’explicar una història que no sigui divertida», assegura el director a Toronto. «Si ho intentés, especialment parlant del nazisme, acabaria enfonsat en la depressió». En qualsevol cas, entre els que han vist la pel·lícula en el certamen canadenc ja hi ha els que han expressat el seu malestar. Consideren que cap ficció sobre l’Holocaust hauria de tenir un final feliç, i que fer acudits de mal gust sobre aquella atrocitat és indecent. Però Waititi no és un simple provocador. La seva intenció és recordar com l’odi capta els febles i els joves, i com la història té el mal costum de repetir-se.

Taika Waititi, a Toronto / AP / CHRIS PIZZELLO

Amor per les mares

El centre narratiu de ‘Jojo rabbit’, que consti, no és la relació del seu protagonista amb el genocida, sinó la que entaula amb l’adolescent jueva que un dia descobreix amagada a casa seva. Alhora repel·lit i atret, comença a passar cada vegada més temps amb ella i, mentre la guerra continua, el Jojo comença a créixer. També essencial en el procés és la seva mare, Rosie (Scarlett Johansson), que s’oposa al Tercer Reich i contempla amb tristesa allò en què el seu fill s’ha convertit. «La pel·lícula és una carta d’amor a les mares, especialment a les mares solteres», explica Waititi. «Jo vaig créixer amb una mare soltera, i fins que vaig tenir els meus propis fills no vaig entendre que ella ho hauria donat tot per mi, i de fet ho va donar».

«La pel·lícula no parla només de les coses que van passar fa 80 anys, sinó també de les que estan a punt de tornar a passar»

Taika Waititi

Director de ‘Jojo rabbit’

Un homenatge, recordem, ple d’humor insolent –en una escena, un nazi a qui se li ha ordenat que aconsegueixi un ramat de pastors alemanys apareix acompanyat d’uns senyors vestits amb armilles de llana–. La idea és retratar els nazis com a éssers patèticament idiotes, negant-los la dignitat de ser presos seriosament encara que, ull, tenint present a tota hora l’amenaça mortal que encarnen. També títols com ‘El gran dictador’ (1940) i ‘Ser o no ser’ (1942) es van articular sobre aquesta dualitat. ‘Jojo rabbit’ no juga en la mateixa lliga que aquestes obres mestres, però resulta tan rellevant en el nostre temps com aquestes en el seu. «No parla només de les coses que van passar fa 80 anys», adverteix Waititi. «També parla de les que estan a punt de tornar a passar». I en un moment en què l’antisemitisme i el neonazisme estan experimentant un ressorgiment tan esfereïdor com absurd, la comèdia sembla la forma idònia per recordar que els raonaments sobre els quals aquestes ideologies se sustenten són tan sofisticats com els d’un nen.

Temes: Hitler Nazisme