Maika Makovski: «No entenc l'artista que es converteix en franquícia"

Maika Makovski és, aquest divendres, una de les atraccions de la 31a edició de l’Altaveu amb el seu nou grup The Mani-las (vist i no vist: el trio femení quedarà aviat aparcat perquè ella es concentrarà en les seves noves gravacions en solitari). El festival de Sant Boi de Llobregat ofereix, entre altres actuacions, les de Wilko Johnson, Enric Montefusco (totes dues divendres), John Paul Keith, Marem Ladson i Los Deltonos (dissabte). Parlem amb la cantant i compositora mallorquina, també d’actualitat per la composició de la música de ‘Quien a hierro mata’, nova pel·lícula de Paco Plaza.

Amb The Mani-las torna al rock’n’roll després de les seves incursions en el folk balcànic. ¿Ho trobava a faltar?

Sí, els últims projectes eren més introspectius i seriosos, i hi ha una part de mi, rockera, amb una actitud una mica punk, que no tenia sortida. A The Mani-las, amb Olaia (Bloom) i Mariana (Pérez), hi ha cor, i tot és fàcil, i necessitava un projecte així, fer una cosa elèctrica, bruta, suada...

Han publicat quatre cançons a la xarxa. ¿Planegen treure un disc?

Farem un ‘crowdfunding’ per publicar dos ‘singles’. Però, de la mateixa forma que va néixer d’una manera molt natural, quan el Cervantes em va proposar anar a fer un concert a Manila, Filipines, i em va acompanyar l’Olaia, també morirà d’una manera natural. Només ens queden dos concerts: Altaveu i Pamplona. Jo començaré a gravar el meu disc. Fermín Muguruza, que sempre està ficat en molts projectes, em va dir que la clau és que si estàs amb un no estiguis amb cap altre, i m’ho vaig prendre al peu de la lletra.

Però, així, ¡aquests ‘singles’ de The Mani-las sortiran quan el grup ja no existeixi!

¡És genial perquè tot ho fem al revés! Hem dit que no a totes les ofertes de ‘management’, a totes les ofertes discogràfiques... ¡No saps el que allibera això!

I s’ha tret la guitarra de sobre: aquí toca el baix.

Era la meva vocació des que era petita. Volia ser baixista, no guitarrista, però sempre era més fàcil trobar una guitarra en qualsevol lloc que un baix amb un amplificador. M’agradava molt el baix de Jane’s Addiction (Eric Avery). Hi ha una cançó, 'I would for you’, que sovint em ronda pel cap.

Les vam poder veure en el Primavera Sound, quan va saltar a l'escena i es va marcar una carrera buscant el contacte amb el públic a l’estil d’Iggy Pop. És l’antítesi de la Makovski que tocava establerta en els concerts de ‘Chinook wind’.

Sempre m’ha encantat Iggy. Bé, The Stooges, sobretot. I hi ha hagut diversos moments en la meva carrera en què he fet una cosa i després la contrària. És la meva manera de continuar explorant, de no cremar-me i que continuï sent un joc. Perquè porto molts anys i m’agrada moltíssim la música, i mai he entès l’afecció d’alguns artistes per l’estil, per convertir-se en una franquícia i no moure’s d’allà, i que cada disc sigui com entrar en un McDonald’s de qualsevol lloc del món.

La seguretat d’establir un estil pel qual se’t reconegui fàcilment.

I jo crec que l’estil, la personalitat, van molt més enllà. Si Elvis, i no em comparo amb ell, hauria fet un disc electrònic hauria sigut sent Elvis. Per a mi això és el més valuós.

El nom de The Mani-as evoca The Shangri-les, i versionen un grup de noies dels 60, The Exciters. ¿Hi ha reivindicació feminista?

N’hi ha, però sense consignes i amb moltíssima actitud. Adaptem ‘Black denim trousers’, un clàssic dels 50 que va sobre el típic ‘motard’ que passa de la seva noia, però l’invertim i es converteix en una ‘motard’ que passa del seu noi. D’altra banda, a les tres ens molesta la segregació. Hi ha festivals que són només de dones i entenc que tinguin la seva raó de ser, però el que intentem és tocar en festivals mixtos i oferir actitud. Tocar fort i donar-ho tot.

Llavors, ¿deia que té un nou disc propi a la vista?

Sí, seran dos discos en realitat. Un que gravarem de dia i un altre de nit. El primer, amb cançons molt diürnes, vitals i solars, i l’altre amb més foscor i nuesa. Gravaré a Tucson, Arizona, el 5 d’octubre amb el productor Craig Schumacher, que ha treballat amb Calexico, Giant Sand, KT Tunstall... El disc solar se suposa que sortirà a finals de gener, i l’altre ja veurem què fem amb ell. Sempre he volgut treure un doble que reflecteixi dos costats d’una moneda. Els meus dos primers discos jo ja els hauria tret alhora.

La pista del folk macedoni, que va de ‘Chinook wind’ en el projecte ‘CarMenKa’, que va presentar en el cicle ‘Connexions’, a l’Apolo, fa dos anys, ¿s’ha difuminat?

Doncs sí. L’experiència de ‘CarMenKa’ va ser màgica però dura. No em va animar a seguir. El concert de l’Apolo va ser la setmana de l’1 d’octubre. Jo ho vaig passar malament. I es tractava de muntar un repertori que fongués dues cultures... ¡en tres dies! Alguns músics macedonis no estaven gaire per la feina d’experimentar. Però m’han quedat ganes de treballar amb el tapan, la percussió. Si algú el toca, si us plau, que contacti amb mi. Sempre que sigui una cosa fàcil, perquè portar músics de fora de la Unió Europea és una moguda.

L’any passat es va convertir en presentadora d’un programa musical, ‘La hora musa’, de TVE, que tornarà a l’octubre. ¿Han demostrat que la música pot tenir audiència en televisió?

És clar que la té, i es demostra quan l’Estat hi inverteix diners. ‘La hora musa’ ha tocat els nassos a tota la gent que deia que la música en televisió no interessava. Ha sigut molt bonic estar allà. Sempre m’ha agradat ser un personatge secundari que faci que el principal brilli. Ja el vaig disfrutar amb Echanove a ‘Desaparecer’, passant-l pilotes i que fes gols. Això puc fer-ho a ‘La hora musa’.

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

Presentar un programa de televisió, ¿l’ha promocionat o li ha tret misteri al fer-la més terrenal?

És una cosa que m’he preguntat. A la gent li costa acceptar que canviïs respecte a com et van conèixer i com els agrades. Potser hi ha gent a qui només interesso com a presentadora de ‘La hora musa’. Però la música sempre ha estat abans, i al cap i a la fi crec que soc una persona terrenal.