Anar al contingut

COL·LABORADORA

Christina Scheppelmann «Si m'haguessin dit que Plácido assetjava, hauria reaccionat immediatament»

L'actual directora de l'Òpera de Seattle va treballar una dècada amb l'artista al Washington National Opera

Pablo Meléndez-Haddad

Christina Scheppelmann «Si m'haguessin dit que Plácido assetjava, hauria reaccionat immediatament»

juan camilo moreno

Qui va ser directora artística del Gran Teatre del Liceu fins al juliol passat, Christina Scheppelmann –actual responsable de l’Òpera de Seattle als Estats Units–, va ser una estreta col·laboradora de Plácido Domingo precisament durant els anys en què se centren les acusacions destapades per Associated Press.

Primer van treballar junts a San Francisco, el 1994, i més tard, entre el 2001 i 2012, van col·laborar de costat a la capital nord-americana quan Domingo era el director musical del Washington National Opera i Scheppelmann era la seva directora artística, responsable de planificació i producció. «Si alguna treballadora de la casa m’hagués dit que Plácido l’assetjava, hauria reaccionat immediatament –afirma Scheppelmann des de Seattle. I en tinc proves, perquè això em va passar allà amb un tenor que anava com un boig darrere d’una integrant del cor. Ella, dona casada, el defugia fins que un dia m’ho va comentar. Vaig parlar amb l’assetjador i el problema es va tallar d’arrel. No m’importa enfrontar-m’hi si m’expliquen el que passa o si soc testimoni d’una conducta inapropiada. També a l’Òpera de San Francisco em va passar el mateix amb un director d’orquestra; ho vam parlar i es va acabar el problema».

Professional

Als dos casos es tractava d’artistes convidats. Les acusacions contra Domingo, al contrari, es posen en un tema tan delicat com és l’abús de poder a l’estar en llocs de responsabilitat a l’Òpera de Wahsington (1996-2011) i la de Los Angeles (des del 2000). «Sí, la situació és diferent, però en els nou anys en què vaig treballar amb Plácido contractant artistes per a l’Òpera de Washington, el meu assistent i jo preníem totes les decisions sobre criteris professionals. Plácido col·laborava en l’elecció dels repartiments, però sempre argumentant si un artista era vàlid o no per al paper».

Com a dona, Scheppelmann sí que ha patit assetjament. «M’he sabut defensar, tot i que mai he viscut agressions o violència. Mai m’he ficat al llit amb Plácido ni amb cap director de teatre per aconseguir un càrrec. Vaig treballar nou anys amb ell i, com deia, totes les decisions de contractació van ser responsables. Plácido mai em va dir ‘contracta aquesta i no aquesta altra’, perquè els seus suggeriments sempre estaven argumentats i eren consensuats, com passa en un treball d’equip. Contractàvem algú si ens agradava. La meva opinió o la de Plácido sobre un cantant pot no agradar, però no he vist que ell digués res en contra d’una dona perquè l’havia rebutjat». Scheppelmann afirma que, com a responsable d’un coliseu, «si algú em fa una denúncia d’assetjament o de violència, l’afronto. Però no puc anar darrere d’algú que coquetegi. Òbviament si hi ha una agressió estem davant d’un delicte».

La gestora reconeix que als Estats Units la situació és especialment sensible. «El corrent del MeToo ha calat i és molt fort. En aquest país el principi de presumpció d’innocència no és tan poderós com a Europa».  «Com és lògic –afirma–, condemno qualsevol mena d’abús de poder i d’assetjament laboral o sexual. Em sembla inacceptable perquè l’he patit. Però cal superar el ‘xoc’ i denunciar-ho al moment. Els directors de teatres tenim recursos per frenar aquesta classe de conductes, però només és possible reaccionar davant d’una denúncia si s’és testimoni d’una conducta inapropiada».