Cantant sota la pluja... de turistes a Barcelona

La turistificació de Barcelona va tenir origen en la designació de la capital catalana com a seu olímpica. I, per tant, té una cançó que l’origina. És aquell terrorífic himne titulat Barcelona. Allà Montserrat Caballé cridava: “Un instinto me guiaba”. I Freddie Mercury la secundava: “Ahora mi sueño se está haciendo realidad lentamente”. Semblaven versos redactats per la Societat d’Atracció de Forasters de Barcelona, una entitat publicoprivada fundada el 1908 per la burgesia local per explotar el filó turístic de la ciutat.

Aquesta cançó es va gravar el 1988, però ja proferia premonitoris imperatius com “Barcelona: ¡agita nuestras vidas!” i “Barcelona, ¡abre tus puertas al mundo!”. I aquí no ens vam tenir més remei que acatar-les com coristes entusiasmats a la veu de: “Vivaaaaa... barsalona!”. (És esgarrifós comprovar avui que al videoclip el director de l’orquestra enarborava una batuta fosforescent que més aviat semblava l’espasa làser de Darth Vader).

Dues dècades després, Manel va iniciar la seva fulgurant carrera a la fama amb ‘En la que en Bernat se’t troba’. Passejant amb un ukelele pels carrers de Barcelona, evocaven aquella nit en què van conèixer unes estrangeres “amb un castellà sorprenentment fluït”. El fenomen Erasmus ja estava totalment instal·lat.  I, en paral·lel a la transformació demogràfica, l’arquitectònica. D’aquesta ens va alertar el trio Nueva Vulcano. La seva cançó ‘La ley de costas’ denunciava amb ironia la construcció del monstruós Hotel Vela: “Gracias por el edificio / Nos hacía mucha falta / Una nueva ley / Este hotel nos va a ordenar las olas”.

Passejar per una ciutat és la millor manera de conèixer-la. I si Radio Futura i Quimi Portet ja van prendre el pols de Barcelona recorrent la Rambla amb ‘La negra flor’ i ‘La Rambla’, respectivament, el 2014 Las Ruinas van fer un volt pel Raval amb ‘Cervesa beer’. Després de ser atropellats per un skater al Macba, agafaven el carrer de Sant Pau, arribaven a la Rambla i, sorpresa: “Los guiris cantan: ¡para bailar la Bamba!”.

L’explosió del turisme a uns nivells que ni Caballé ni Mercury van saber calibrar quan treien foc pels queixals això de “por ti seré gaviota de tu bello mar” (una metàfora inquietant, siguem clars), ha provocat que l’última dècada hagi sigut especialment prolífica en cançons sobre el turisme. N’hi ha de Búhos (‘Barcelona s’il·lumina’), Blaumut (‘El turista’), Muyayo Rif (‘Barcelona’), Very Pomelo (‘Turistes’)... Cadascú aborda el tema com li afecta. A Vallcarca, la pressió és tan evident que ‘Straight outta Vallcarca’, de Rude Mentally Denis, retrata en clau hardcore-punk l’èxode dels veïns assetjats per la gentrificació. A la Barceloneta, el raper Redecki planta cara amb ‘El barrio no se vende’.

La trilogia de Faura

L’‘Homo turistis’sempre ha sigut una obsessió per a Ramon Faura, músic, arquitecte i professor d’Història de l’Art domiciliat al Gòtic. El 1998, amb el seu grup d’esbojarrada joventut Azucarillo Kings, va transformar el ‘Girls & boys’ de Blur en ‘Posa’t gamba a Lloret de Mar’. Deu anys després, s’ho mirava d’una altra manera i gravava com Le Petit Ramon la cançó que millor descriu l’angoixa que provoca a qualsevol barceloní viure tancat a la zona zero del turisme. La va titular ‘Supermercat BCN’ i feia així: “No vull dormir sota el cul d’un gran turista / No vull dormir sota una càmera de fotografiar / No vull dormir tapat sota un plànol de la meva ciutat”.

Notícies relacionades

L'esperpent turístic barceloní arriba a la meca del fotoperiodisme

Barcelona com a escenari imperfecte: la invasió turística en la literatura

‘Supermercat BCN’, la pedra rosetta de la resistència alsexcessos del turisme, va anticipar una sensació que aviat seria àmpliament compartida per la població. Tan compartida que, el 2017, el FAD va organitzar una exposició sobre l’impacte del turisme, i el seu comissari no va ningú més que Faura. Tan compartida que aquell mateix estiu el còmic Llimoo va crear el personatge Adonde Boy per llançar una altra cançó titulada ‘Barcelona’. Si Mercury i Caballé aixequessin el cap avui, no es creurien que parla de la mateixa ciutat. Comença així: “Un viernes a las diez por primera vez te vi / Y a las 10.10 reservé un Air B’n’B”. És el de sempre: riure per no plorar.