Crítica de 'Fear inoculum', de Tool: benvinguts al laberint

Durant molts anys es va sentir la cantarella que el heavy metal era un gènere que no evolucionava. ¿Perdó? Deu ser que no li deu haver prestat gaire atenció. No avança menys que el rock en el seu conjunt, es podria dir, i les seves divisions, subdivisions, fills i nets donen per a un espès arbre genealògic en què és fàcil extraviar-se. Branques, moltes d’aquestes, de sonoritat extrema, si bé el que ahir era radical avui ja no ho és tant.

Aquí entra un grup com Tool, creador d’un estil que causa admiració o curiositat dins i fora del metal, amb què aspira a emocionar a través d’una gestió cerebral de les textures, els timbres i els ‘tempos’, aixafant l’oient amb sibaritisme i fugint dels recursos efectistes ordinaris. Una colla de perfeccionistes: només sis discos en 23 anys, amb pauses cada vegada més llargues entre si, de manera que ‘Fear inoculum’ arriba així més d’una dècada després del seu predecessor, '10.000 Days’ (2006), i ho fa amb set llargues peces que arriben als 79 minuts (en el format físic) i els 86 en el digital (sumant tres temes instrumentals de transició).

Catedral de so

Set és el número fetitxe d’aquesta obra laberíntica, plena de missatges en clau i que, segons han manifestat els membres del grup, té a veure amb el creixement, la maduració i l’assumpció del camí fet. Una catedralícia entrega de música que s’obre pas amb greu serenitat: una pauta electrònica repetitiva acompanyada d’un càlid tam-tam tribal, la veu suau de Maynard  James Keenan alçant-se a poc a poc i fonent-se amb un exòtic ‘riff’ de guitarra provinent de les catacumbes, fent camí fins al violent assalt a la fortalesa.

El ‘single’ més llarg de la història del ‘Billboard Hot 100’, amb deu minuts i vint segons. ¿Un ‘Kashmir’ (Led Zepelí) per al segle XXI? Bé, Tool mai ha amagat les seves credencials, i tant el hard rock dels 70 com el contemporani art-rock (amb King Crimson a l’espiell: aquella gira compartida del 2001, entre altres detalls) formen part del seu substrat, si bé els californians no practiquen cap mena de ‘revival’ i el seu so és únic i la seva foscor, més innegociable.

D’ara endavant, a través del senderisme de ‘Pneuma’ i d’aquest èxit anomenat ‘Invincible’, Tool segueix al seu aire, trenant seqüències de guitarres d’harmonies molt elaborades, de vegades sense distorsió, jugant amb els greus, buscant la poesia en la naturalesa (els onatges que abracen ‘Descending’) i fonent subtilesa i severitat també en el maneig de la veu. Incursions en abstractes jeroglífics (‘Chocolate chip trip’: gran tema de ‘math-rock’ psicodèlic) i un tancament monumental amb '7empest’ i els més de 15 minuts que et deixen tremolant. ¿Metal? ¿Postrock tremendista? Anomenem-ho Tool i deixem que la seva música de somni i malson parli per ells. JORDI BIANCIOTTO

ALTRES DISCOS DE LA SETMANA

Revelada amb els indie rock Feels, Shannon Lay és una sublim cantautora folk, com torna a demostrar al seu primer disc per a Subpop, coproduït pel gran Ty Segall. Cançons força nues, però amb tocs d’avantguarda, sobre la bellesa d’abaixar alarmes i velocitat i deixar-se viure a un mateix. JUAN MANUEL FREIRE

Pocs artistes commouen com ell i gairebé ningú diu tant amb tan poc. En només quaranta minuts, el piano majestuós d’Ibrahim, acompanyat pels vents del seu septet Ekaya, porta pau, llum, misteri i felicitat. ¿Qui en dona més? Quan falti -el gegant sud-africà ja ha complert 84 anys- el trobarem molt a faltar. ROGER ROCA

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

Un altre bonic àlbum de Lana del Rey en què la processó va per dins. Retrets, declaracions a cor obert i picades d’ullet a icones pop embolicades en apaïsats artefactes que conviden a una dolça languidesa. Sense novetat, però no menysprearem la inquietant fragilitat de ‘Fuckit I loveyou’ onada estepària ‘Venicebitch’. J. B.

En el seu comiat, l’autora d’‘All I wanna do’ s’acompanya de bones amistats. Temes d’estrena que combinen la vitalitat (‘Prove so young’, amb Steve Nicks) i el recolliment (de la mà d’Emmylou Harris o Kris Kristofferson), i préstecs com el tardoral ‘Theworst’, dels Stones, amb Keith Richards. Digne adeu, si es confirma. J. B.