Crítica de 'El don de las piedras': el meravellós art de la mentida

‘El don de las piedras’ és moltes coses superposades i juxtaposades –com totes les bones novel·les–, però és tres coses sobretot: la història d’un professional de la mentida, la història d’un poble de picapedrers a la darreria de l’edat de pedra i la història de dues intruses que s’instal·len en aquest poble. Tot està barrejat, per descomptat, o tot està superposat i juxtaposat: el mentider és veí del poble i el responsable que s’hi instal·lin les intruses, que com que són intruses són rebutjades pel poble. S’apunta aquí que la història comença amb una fletxa i acaba amb una altra, ja que pot ser que no hi hagi millor oportunitat de fer-ho: un final de primer paràgraf de comentari de llibre que ocorre al paleolític per dir que la fletxa que inicia és de pedra, i la fletxa que acaba, de bronze.

El nostre heroi en efecte és un professional de la mentida, Pare, un virtuósd’aquest talent que al llibre té categoria d’art, tal com li hauria agradat a Wilde. “La veritat és lletja i plomissa, mentre que les mentides són àgils, fogoses i plenes de vida. La mentida és un art”, resa un passatge de la novel·la. Pare va perdre un braç quan era nen, però va conjurar la condemna a l’obsolescència de qualsevol manc en un poble d’artesans conreant els contes àgils, fogosos i plens de vida; i així va trobar el seu lloc al món. El rondallaire del poble. Que sigui un dels dos narradors de la història és joc i alhora desafiament. ¿Menteix el rondallaire? ¿Està dient la veritat? De vegades és difícil saber-ho. Llavors apareix l’altra narradora –juxtaposada– i diu que potser és cert el que diu Pare, però potser no. I malgrat tot, una veritat, una història s’obre pas entre la boira. Com va dir l’escriptor irlandès: “¿Què és una bonica mentida? Doncs, senzillament, la que té en si mateixa l’evidència de ser mentida”.

Un literat a part

Notícies relacionades

Tres locals amb solera resisteixen a la façana de la Barceloneta

Cervantes abans del ‘Quixot’

Els que estan familiaritzats amb l’obra de Jim Crace (Anglaterra, 1946) saben que és una rara avis en una generació brillant i consagrada: la dels Amis, McEwan, Barnes i companyia. És un tipus a part, però sobretot un literat a part. Alguns els consideren un geni. Ha sigut dues vegades finalista del Man Booker Prize, la primera vegada amb ‘Los quarenta días’ i la segona amb ‘Cosecha’, potser la novel·la que més entusiasma els seus seguidors; però no ho ha aconseguit. Tindria més lectors si ho hagués fet, però qui sap si un honor d’aquesta envergadura no hauria sigut un cop a la seva raresa. Publicada el 1988 i recuperada ara per Hoja de Lata, ‘El don de las piedras’ és 100% un ‘artefacte Crace’, si el ‘Crace’ és, per exemple, com va dir fa uns anys en una entrevista amb aquest diari, no ser mirall de la realitat, o si és, com és de domini popular, situar les seves històries en societats al caire de la transició.

Hi ha dos imaginadores a ‘El don de las piedras’ de Crace: Crace l’imaginador major i Pare, que només és menor perquè és un producte seu. A hores d’ara, i sense més línies per aprofundir-hi: visca l’art de narrar. Visca l’art de la mentida. Són dos arts juxtaposats.