29 febr 2020

Anar al contingut

CRÒNICA

The Human League, una vella fascinació a Porta Ferrada

L'icònic grup britànic de synth-pop va recórrer amb dignitat èxits dels anys 80, com ara 'Mirror man', '(Keep Feeling) Fascination' i 'Don't you want me'

Jordi Bianciotto

The Human League, una vella fascinació a Porta Ferrada

Només 48 hores després d’acollir New Order, el Festival de la Porta Ferrada va tornar a girar la vista a l’escena britànica sorgida en els 80 amb The Human League. Tots dos, grups que van representar maneres diferents d’entendre la música feta amb sintetitzadors: si els ex-Joy Division van construir atmosferes i cadències ballables per perdre el món de vista, el grup de Philip Oakey va posar l’accent a l’artefacte pop i en aquelles tornades que se’t poden quedar durant dies fent voltes al cap.

Cançons que van desfilar aquest dimecres per l’Espai Port, de Sant Feliu de Guíxols, recordant la inventiva natural del grup i la seva amplitud de mires. The Human League va desenvolupar al seu dia una electrònica aventurera, sobretot, en els seus dos primers àlbums (abans de l’escissió que va conduir a Heaven 17), però també en el tercer, el clàssic ‘Dare!’ (1981), en refrescant confluència amb el ganxo pop i el ritme ‘funky’, i de la mà de les llavors joves veus de Joanne Catherall i Susan Ann Sulley. Aquest disc va ser el més citat de la nit, amb cinc dels 17 temes, entre aquests, el primer, ‘The sound of the crowd’, que Oakey va cantar flanquejat per dos ‘keytars’, aquell teclat, tan dels 80, que es toca penjat d’una corretja com una guitarra.

Directes al gra

Els “uh, uh, uh” de les noies, Catherall i Sulley, avui en els 50 i tants, van embolicar després la deliciosa ‘Mirror man’ camí d’un ‘grans èxits’ que va recórrer les diferents etapes de la banda deixant a la cuneta l’últim disc, ‘Credo’ (2011). Concert succint i al gra, només una hora i 20 minuts, incloent-hi èxits d’entretemps (el remarcable ‘Tell me when’, de l’àlbum ‘Octopus’, del 1995) i alguna curiositat, com aquell ‘Behind the mask’, de Ryuichi Sakamoto. “Una cançó que van gravar Michael Jackson, Eric Clapton i també nosaltres,” va recordar Oakey, a l’al·ludir al seu epé del 1993 amb la Yellow Magic Orchestra.

Rescats com la guitarrera ‘The Lebanon’, ‘Human’ i ‘Soundtrack to a generation’ van recordar que el grup va sobreviure a l’empenta del primer synth-pop construint tota una carrera. Oakey conserva impecablement el seu registre distingit i abaritonat, amb greus dignes d’un Bowie, obert als disfrutables diàlegs amb les veus femenines. Allà, donant lliçons a Pimpinela, el trio es va encoratjar en èxits que van encarrilar el clímax: ‘(Keep feeling) Fascination’, amb el seu estrident gargot de sintetitzador, i un ‘Don’t you want me’ estès per a gaudi de l’afició.

Per al bis, un parell de picades d’ullet als ‘connaisseurs’: el fosc ‘Being boiled’, primer senzill del grup (1977), i ‘Together in electric dreams’, tema que Oakey va cuinar amb Giorgio Moroder per a la banda sonora de ‘Somnis elèctrics’ (1984). Altres cares d’un grup que ha arribat fins aquí, quatre dècades després, cremant etapes i recordant el poder durador de la (bona) cançó pop.