Anar al contingut

Ciència-ficció bestial

La ciutat dels homes conillet d'índies

La zoòloga Míriam Jiménez debuta combinant fantasia, ciència-ficció i explotació animal a 'Ayantek', una novel·la crua i violenta

Ernest Alós

La ciutat dels homes conillet d'índies

A Miguel Lorenzo

Una ciutat, en un temps indefinit, brutalment segregada. Els rics tenen el do de curar, viuen en un recinte emmurallat i aspiren a ser portats a viure a la ciutat dels déus, Ayantek. El populatxo, si no aconsegueix mantenir un sostre sota el qual arrecerar-se, està condemnat: al arribar cada nit una espècie de ratpenats assassins, els zamuris, surten de les clavegueres i devoren qui troben. Només tenen una altra opció, a part de rebel·lar-se: ser conillets d’índies d’operacions i experiments dignes del doctor Mengele. És el món d’‘Ayantek’ (Insólita Editorial), la sorprenent primera novel·la de Míriam Jiménez Iriarte (Pamplona, 1975), zoòloga i auxiliar de veterinària. Dues facetes professionals que tenen molt a veure amb la salvatjada que ha escrit, i que la situa de cop entre les cada vegada més nombroses noves veus del gènere a Espanya que van desfilar el mes de juliol passat, colze a colze amb grans noms internacionals, pel Festival Celsius d’Avilés i que estan competint també amb ells per encapçalar les llistes de més venuts, almenys a les llibreries especialitzades.   

Imaginem un planeta que té com a model les granges de porcs, els animalaris on es crien espècies per a experimentació, els primers experiments mèdics o veterinaris amb viviseccions per força o les classes de pràctiques de la facultat de veterinària. Amb homes vivint sota aquestes condicions. ¿Què passaria? El mateix que en una granja amb animals sotmesos a estrès extrem: s’acabarien matant entre ells. Ni rastre de bondat, ni compassió, ni moral sexual. O més aviat sí: queda l’esperança, però a contracorrent, com a heroïcitat, com a excepció. “Si la cultura se’n va a la merda, l’ètica se’n va a la merda també”, conclou l’escriptora. “Menges o se’t mengen. Tothom és alhora víctima i botxí. En un lloc en què amb prou feines cobreixes les necessitats bàsiques, amuntegats, a les fosques, bruts, moltes vegades malalts, es maten entre ells. ¿Valdria la pena viure en un lloc així? Si tu t’ho planteges, no voldries. Però no ens adonem de com d’adaptables que som les persones i fins on som capaços d’arribar, perquè la supervivència està per sobre de qualsevol cosa. Això és etologia pura i dura”.

“Punyeters dimonis” al laboratori

Allò dels ratpenats carnívors també té la “seva història”, vinculada a la carrera professional de l’autora. Uns mamífers que qualifica de “punyeters dimonis”. “Quan vaig acabar la carrera vaig estar fent pràctiques a l’animalari de Pamplona amb uns animalets que es diuen tupaies. Unes musaranyes arborícoles, insectívors amb el morro llarg i les dents afilades. Eran els fills del mal encarnats, la cosa més demoníaca que hi hagi. Em tocava fer lactància a les cries, però quan els sortien les dents et volien directament destruir”.

‘Ayantek’ té un tema comú (alguna cosa tindrà a veure amb com tenim el món) amb la trilogia ‘Los ojos bizcos del sol’, d’Emilio Bueso. Què passa amb una societat avançada quan tot s’enfonsa, la civilització queda en l’oblit i sobre les ruïnes es reconstrueixen noves formes de vida. En el cas d’‘Ayantek’, veure, a poc a poc, “què és el que realment hi ha sota” aquesta societat, i qui són aquests déus que la supervisen, és on és, diu, la “substància” de la novel·la.  

Un altre paral·lelisme amb un altre autor novell, l’advocat barceloní Ferran Varela (‘La sombra del gohut’ i ‘El arcano y el jilguero’). Crueltat pertorbadora, violència i tortura, vísceres escampades. “Sí, sense filtre ni res –reconeix Míriam Jiménez–. La utilitzo una mica com una eina. Si vols mostrar una societat totalment degenerada i destruïda, sense valors, perquè alguna cosa brilli en aquesta foscor, com més fosca sigui, millor”.

Sona al ‘grimdark’ d’escriptors com Joe Abercrombie. Però Jiménez diu que és lectora de Tolkien en matèria fantàstica, i sobretot de novel·la negra. Alguna cosa d’això hi ha al món de les tavernes, baixos fons i goril·les d’‘Ayantek’. “Quan escric fantasia llegeixo altres coses. Gènere negre, i més ciència-ficció que fantasia. De fet, la història gira cap a la ciència-ficció. En realitat, és ciència-ficció disfressada de fantasia. Hi ha gent que odia la fantasia perquè diu que recorre massa fàcilment al truc del ‘deus ex machina’. I jo soc molt de ciències, m’agrada argumentar, que les coses que succeeixin tinguin la seva lògica i el seu raonament”. I sang.