24 febr 2020

Anar al contingut

CRÒNICA

Patti Smith, fetillera a Porta Ferrada

La llegendària cantant va oferir un intens concert en el qual va fondre misticisme i poder punk

En el trio que la va acompanyar va figurar el seu fill Jackson a la guitarra

Jordi Bianciotto

Patti Smith, fetillera a Porta Ferrada

Joan Castro ICONNA

Un nom de llegenda com el de Patti Smith continua desprenent una llum intensa fins i tot integrada en un cartell tan ampli i dens com el del Festival de la Porta Ferrada, de manera que l’Espai Port, l’escenari més gran de la mostra, va esgotar les 1.800 localitats per al concert d’ahir a la nit. Patti Smith, vigorosa i magnètica, amb la seva aura de poeta punk i una rastellera de cançons que enfonsen arrels en la poesia beat i en la mística del rock’n’roll.

Dominant els tempos i les litúrgies escèniques, va entrar de manera sigil·losa, fins i tot espiritual, a bord de ‘Wing’, delicada peça de ‘Gone again’, el seu disc de tornada de 1996, després dels seus anys de vida en família. D’aquella etapa al costat del desaparegut Fred ‘Sonic’ Smith, exmembre d’MC5, en queda una presència important en el seu món i en els seus concerts, la del fill de tots dos, el també guitarrista Jackson Smith. La banda la van completar aquesta vegada el baixista i pianista Tony Shanahan i el bateria Seb Rochford. No el guitarrista Lenny Kaye, fidel durant tants anys.

Invitació a l’aventura

Una serpentejant adaptació d’‘Are you experienced?’, de Jimi Hendrix, va agafar el relleu convidant a l’aventura i al desafiament sensorial, abans que Patti Smith celebrés trobar-se “al costat de la platja”. Per això, va dir, corresponia interpretar “una cançó sobre el mar”, que no va ser cap altra que ‘Redondo beach’, del clàssic ‘Horses’ (1975), peça no gaire estiuenca que gira entorn d’una suïcida que coqueteja amb el ritme de reggae. Les seves següents paraules van ser per recordar l’absent Kaye. “El 1968 vam escriure junts aquesta peça”, va apuntar amb referència a Ghost dance.

Texans, jaqueta i armilla amb aires bohemis, cabellera llarga i molt més blanca que l’última vegada que va visitar Porta Ferrada, el 2010, quan seguia la pista del seu admirat Roberto Bolaño, que havia viscut a Blanes. Una Patti Smith que va expressar preocupació pel medi ambient i que va cridar a la conscienciació. “¿Què passarà amb els nostres nens en el futur?”, va preguntar. A prop d’aquesta sensiblitat podem situar una altra de les versions de la nit, la de ‘Beds are burning’, èxit dels anys 80 del grup australià Midnight Oil, una cançó que reclama atenció per les enormes àrees despoblades d’aquest país i per la població nativa.

Els poetes valerosos

A ‘My blakean year’ va fer un parlament en consideració al poeta inspirador de la cançó, William Blake, i a altres “grans artistes” de tots els temps, com el mateix Van Gogh. “Poetes i creadors que no van tenir èxit en vida, molts fins i tot van morir en la pobresa, perquè no pensaven a disfrutar d’una grandesa personal sinó en fer un bon treball”, va explicar Patti Smith, que es va acompanyar allà de la guitarra acústica.

Amb aquest senzill trio va tenir suficient la cantant i compositora nascuda fa 72 anys a Chicago, crescuda a New Jersey, per fer sentir la seva veu, que conserva la força i l’aspror de sempre. Va presentar una de les cartes sempre guanyadores, Dancing barefoot, que va fer aixecar el públic. Furiós rock urbà dels 70, en contrast amb la mística d’una peça de maduresa, ‘Beneath the Southern cross’. Cançó, va dir, “per recordar els germans i germanes, amics i amigues, que hem perdut i que sempre estaran en la nostra memòria”. El missatge no és, va afegir, “de pèrdua i mort, sinó de vida”.

43 anys després

Citant Neil Young amb ‘After the gold rush’ i pujant a partir d’allà, a poc a poc, el to i la tensió elèctrica, el concert va anar assolint els trofeus més desitjats, ja fos la devastadora relectura de ‘Gloria’, de Van Morrison, o les populars ‘Becausethe night’ i ‘People have the power’. Abans d’aquesta última, que va ocupar bis, Patti Smith va voler saludar i complimentar un vell amic, el promotor Gay Mercader, a qui va convidar a sortir a escena. “¡Aquest és l’home que em va portar per primera vegada a Espanya, el 1976!”, va cridar evocant aquell iniciàtic concert en el pavelló del Joventut de Badalona. “¡Aquí segueix!”.

Ella, s’ha de dir, d’algun temps ençà sembla menys interessada en gravar discos (l’últim és ‘Banga’, del 2012) i més en escriure llibres: al setembre veurà la llum un nou volum de memòries, ‘Year of the monkey’, i fa un parell de mesos que el seu poemari ‘Auguries of innocence’ ha sortit en castellà i català. Llibres i concerts amb què continuar creant adhesions entre els que tinguin el privilegi d’acostar-se-li per primera vegada.