Anar al contingut

RETRAT DE LA SOCIETAT ACTUAL

Un becari detectiu de novel·la negra a la Barcelona d'avui

'No cerramos en agosto', el debut literari lluminós del periodista Eduard Palomares, fuig dels clixés del gènere per retratar violències quotidianes de la ciutat com els contractes precaris o els lloguers desorbitats

Anna Abella

Un becari detectiu de novel·la negra a la Barcelona d'avui

XAVIER GONZALEZ

“L’atur, els contractes de merda, els lloguers pels núvols, la falta d’oportunitats... ¡A la nostra generació ens prenen per carallots!”, diu Jordi Viassolo, que amb 25 anys, i sense un duro a la butxaca, entra de becari d’estiu en una agència de detectius de la Barcelona actual, on els ciutadans conviuen amb el turisme massiu esquivant, o fent servir, patinets i bicicletes. És el protagonista de 'No cerramos en agosto’ (Libros del Asteroide), el debut literari refrescant i lluminós del periodista Eduard Palomares (1980), que desposseint la novel·la negra dels seus estereotips utilitza “un crim com a excusa per recórrer la ciutat on vivim i parlar-ne, per fer-la totalment reconeixible, i reflectir els problemes que té la gent jove i que són extensius a tothom”. 

Una concepció de narració policíaca que, amb encertades dosis d’ironia, retrata la societat del moment, i que Palomares comparteix amb la novel·la negra mediterrània, amb els seus admirats Manuel Vázquez Montalbán, el recentment desaparegut Andrea Camilleri i el grec Petros Màrkaris, allunyant-se del típic ‘thriller’ de misteri. Tot i que la seva “no és una novel·la negra pura”, puntualitza, sinó de “fusió”, amb referents que sonen, per exemple, a ‘Cuatro amigos’, de David Trueba, Nick Hornby o Irvine Welsh.

Fugint dels clixés

‘No cerramos en agosto’ fuig dels clixés del gènere. “No volia que el lector entrés en un ambient depressiu, no fa falta recórrer a un assassí psicòpata ni mostrar-li la part més tenebrosa de la societat perquè cada dia vivim altres violències i injustícies que ens afecten a tots”, constata el periodista d’EL PERIÓDICO, fent referència a les preferents, els desnonaments, els contractes porqueria o l’especulació immobiliària i la urbanística, que recorda que ja apareixia en un ‘carvalho’: ‘El delantero centro fue asesinado al atardecer’, a la Barcelona dels 80 al Poblenou.

També s’allunya del “típic detectiu o comissari de mitjana edat, desencisat, que ja passa de tot i que de sobte té una il·luminació brillant que resol el cas. Existeixen molts protagonistes així –assenyala Palomares, confés lector compulsiu del gènere–. Qui sí que encaixa una mica en aquesta figura és Recasens, un detectiu gran, antisocial i passat de moda de l’agència que veu com ha canviat el seu ofici, que avui és molt de gravacions, minicàmeres i noves tecnologies”. Com el famós cas d’espionatge de La Camarga, que cita tangencialment al llibre. “Això exemplifica el que significa avui ser detectiu. Alguns m’han explicat que la professió ha perdut tot el romanticisme i que es passen hores i hores fent seguiments, esperant dins del cotxe que algú surti d’un restaurant, i que el que més investiguen són infidelitats i encàrrecs d’empresaris per vigilar sindicalistes, treballadors que demanen la baixa laboral o moviments socials”. I, recorda, molts detectius es fan passar per periodistes per aconseguir informació, “com el comissari Villarejo”.   

Res més lluny dels tipus durs

Recasens té una mica de mentor i Viassolo, alguna cosa de deixeble, i quan aquest accepta sense permís el cas d’un client que arriba l’agost angoixat davant la desaparició de la seva dona, “el va guiant i orientant”, però deixant que es foguegi solet. “I Viassolo és un detectiu sense tabús, sense experiència, una mica ingenu. No és un tipus dur com el Bogart que encarnava el Philip Marlowe de [Raymond] Chandler o el de ‘El falcó maltès’ [de Dashiell Hammett]. És com qualsevol de nosaltres, que ens ho pensarem dues vegades abans de ficar-nos en un carreró fosc. I en realitat, el protagonista no resol res tot sol, sinó que és gairebé una investigació col·lectiva”.   

Barcelona i Camarasa

La Barcelona caleidoscòpica és un personatge més. Viassolo recorre mitja ciutat, deixant entreveure les desigualtats entre els barris alts com Sarrià i els més humils del Poble Sec, el Raval i, sobretot, la Barceloneta, que homenatgen tant Vázquez Montalván i el seu Carvalho com el desaparegut Paco Camarasa, amb un ‘cameo’ del llibreter de la mítica Negra i Criminal, al carrer de la Sal, i “responsable que la novel·la negra deixi de ser considerada un gènere de segona”. 

Quan Palomares va enviar per correu electrònic la seva proposta de novel·la a deu editorials, a Libros del Asteroide devien notar aquest buf d’aire fresc per al gènere, ja que de seguida el van trucar i en un mes ja havia firmat el contracte. “Va ser al·lucinant”, recorda l’escriptor novell, que, amb un bon grapat d’idees al cap, admet que el becari Viassolo té camí per recórrer fins a perdre una mica la seva innocència.