ENTREVISTA

Vida i mort en el món polifònic d'Irene Solà

La novel·la 'Canto jo i la muntanya balla' es consolida com una de les sensacions de la temporada de les lletres catalanes

zentauroepp48818972 irene sol   ganadora del premi llibres anagrama de novel la 190719192618

zentauroepp48818972 irene sol ganadora del premi llibres anagrama de novel la 190719192618 / ASLI YARIMOGLU

2
Es llegeix en minuts
Anna Abella
Anna Abella

Periodista cultural

Especialista en art i llibres, en particular en novel·la negra, còmic i memòria històrica

Ubicada/t a Barcelona

ver +

A‘Canto jo i la muntanya balla’parlen núvols, parlen bruixes, parla un os, parlen bolets, parla un gos, i també homes, dones, nens i algun mort. Després d’aquesta vintena de veus hi ha la de la seva autora,Irene Solà(Malla, Osona, 1990), que construeix una història que “hi corre per sota com un riu subterrani”, en la qual tot s’entrellaça. Amb aquesta proposta que juga amb el llenguatge i, admet, té “un punt d’irreverència, sorpresa, bogeria i diversió,” va guanyar el premi Llibres Anagrama de Novel·lai es va convertir en una de les sensacions de les lletres catalanes de la temporada, que ja té versió castellana.  

“Volia observar i explicar el territori des de totes les mirades i perspectives narratives possibles”, explica Solà, que amb el seu celebrat debut,‘Els dics’, que bevia de la seva Osona natal, ja va guanyar el premi Documenta. “Entre aquestes hi ha algunes veus que mai s’han pogut explicar per si mateixes, com les de les dones d’aigua [mite pirinenc], les històries de les quals les expliquen els senyors que se n’enamoren, o les de les bruixes. Tenim molts documents sobre dones acusades de bruixeria, però els escrivien uns senyors que primer les van jutjar, després les van torturar i després les van assassinar. En el llibre, elles parlen amb veu pròpia”.   

Entre muntanyes

I, en un escenari entre muntanyes, entre Camprodon i Prats de Molló (Ripollès), obren el primer capítol els núvols, que tampoc acostumen a expressar-se. “Durant una tempesta, veiem, des de la seva mirada, una mort”. No serà l’única, perquè, com constata, “la mort és tan present en el llibre com la vida. En la història,la mort no és definitiva; la vida, tampoc. Que la vida segueixi és una cosa cruel malgrat les morts individuals. La mort és tràgica i és important, però també és relativa. A la muntanya, al camp, la mort és molt present. La vida i la mort van agafades de la mà”. Per això hi ha una dona que sent la presència dels esperits o que els morts “facin coses mundanes, com menjar mores”.  

La foto de l’exili republicà

Notícies relacionades

Aquest espai rural envoltat d’una naturalesa que la narració dessacralitza és un territori que Solà imagina “recobert de capes d’història, com si tots els que passen per un lloc o hi viuen deixen un rastre”. La seva tasca ha sigut “rascar aquestes capes, des de les quotidianes, les literàries i les de llegendes, a les tràgiques i les històriques, com l’exili”. I aquí sorgeix una nena, la veu de la qual parla en castellà, inspirada en una altra real, d’Osca, d’unafamosa foto del francès Roger Viollet. S’hi veu lafamília Gracia Bamalafugint cap a l’exili republicà: a la nena li falta una cama; al seu germà petit, un peu, els dos membres amputats pel bombardeig de Montsó. 

“Tots dos van sobreviure. La seva història me la va explicar Lluís Bassaganya, un veí de Camprodon expert en la retirada republicana, i de seguida vaig construir aquest personatge. Veure una cosa tan terrible com la guerra i la fugida a través d’aquests ulls tan innocents encara causa més dolor”, experimenta Solà, destil·lant una immensa set de “descobrir i investigar” llocs i històries noves i de“perseguir les espurnes de les idees”, una cosa que, assumeix, té molt a veure amb la seva trajectòria aBelles Arts(va treballar a la Whitechapel Gallery de Londres) i amb la seva faceta com apoeta(‘Bèstia’, premi Amadeu Oller 2012). 

Temes:

Llibres