Anar al contingut

EN PRIMERA PERSONA

Camilleri, un enorme llegat al calaix de casa

Fa tres anys, ja pràcticament cec, al seu domicili de Roma, no escrivia, dictava

Ernest Alós

Camilleri, un enorme llegat al calaix de casa

Fa ja 12 anys, a la Fira del Llibre de Frankfurt, li vaig preguntar a Antonio Sellerio, l’editor sicilià d’Andrea Camilleri, pel misteri d’aquell director de dramàtics de la RAI que després de jubilar-se s’havia convertit en l’escriptor més llegit d’Itàlia. ¿S’havia passat tota la vida escrivint, i aquest ritme de dos o tres llibres l’any es devia que tenia desenes d’originals acumulats al llarg de la seva vida? ¿O realment escrivia tan ràpid? “No escriu tan ràpid. Escriu encara més ràpid. Aquests dos o tres llibres són els que li podem publicar, els que no, passen a un calaix. I cada any hi ha més llibres al calaix. Quan mori, hi haurà llibres de Camilleri per a anys”.

Originals al calaix

Llavors Camilleri tenia 81 anys, fumava com un carreter i tossia com un miner en una ‘solfatara’, així que tampoc era tan forassenyat pensar en el seu llegat. Però va continuar escrivint una dècada més. Ara que ja no hi és, no sabem quant deu quedar al calaix: en els últims anys han fet falta a Espanya cinc editorials (Salamandra, Edicions 62, Destino, Duomo i Bromera) per anar donant sortida a la producció torrencial del sicilià; a les novel·les del comissari Montalbano i els relats situats en la història siciliana se li van unir textos memorialístics sobre la seva infància, el seu descobriment de què amagava el feixisme (quan un jerarca li va clavar una plantofada per no mostrar respecte degut al líder de les Joventuts hitlerianes) i la Màfia (aquell dia que un oficial de les forces d’ocupació britàniques li va advertir que es complicava la vida desafiant la gent equivocada), la seva carrera teatral, les dones de la seva vida, les seves trobades amb grans personalitats de la política italiana.

La màfia va tardar a aparèixer de forma explícita a les seves novel·les però la realitat es va anar imposant, igual que la política escombraries a Itàlia, des del seu odiat Berlusconi al seu odiat Salvini

I el seu ritme de producció no podia continuar sent el mateix. Fa tres anys vaig visitar per segona i última vegada Camilleri a la seva casa de Roma, al costat dels estudis on dirigia els ‘Estudio 1’ de la televisió italiana, acompanyat del seu exalumne de l’escola d’art dramàtic Antonio Mazzini. Llavors, ja pràcticament cec, no escrivia, dictava. A casa l’acompanyaven la seva dona, la Rosa, i la seva imprescindible assistent, Valentina Alferj (per anar del seu despatx al menjador posava les dues mans sobre les espatlles de la Valentina i la seguia fent passets curts; em va costar horrors que durant l’entrevista no apagués els seus cigarrets sobre el mòbil que utilitzava per gravar-lo en lloc del cendrer). Dictava els seus llibres després de dibuixar mentalment el relat com si fos una successió d’escenes teatrals i, sobretot, diàlegs. Se cenyia a una estructura fixa de x folis per x capítols que ja sorgia espontàniament.

A les novel·les de Camilleri la màfia, i la seva col·lusió amb els poders locals sicilians i els grans titellaires de la política a Roma, va tardar a aparèixer de forma explícita. L’escriptor, allunyat físicament de Sicília des que va començar la seva carrera teatral, temia caure en la trampa de Mario Puzo, envoltar d’una aura de fascinació els criminals. Però la realitat es va anar imposant, la de l’envelliment, a la figura de Montalbano, i la de la màfia i la de la política escombraries a Itàlia, des del seu odiat Berlusconi al seu odiat Salvini. Sembla que encara ha d’arribar el pitjor, i el vell comunista sicilià ja no podrà queixar-se.