El joc de fer la revolució

Entra una dona espantada, panteixant, obre una bossa i treu una pistola. Mira al telèfon com esperant una trucada decisiva, i a la porta, com tement un tràgic desenllaç. Pels primers instants, sembla que som davant la típica obra ‘noir’ d’intriga i acció però, si ens hi fixem, tot resulta impostat. Aviat descobrirem que es tracta d’un joc planificat d’adolescents, una representació construïda a partir de clixés de ficció televisiva i fragments superposats de la història dels seus pares, exiliats de la dictadura argentina.

En aquesta frontera entre la fantasia lúdica d’unes nenes i la bufetada de realitat, desig i por de l’adolescència se situa ‘La marca favorita de las hermanas Clausman’, oportuna recuperació d’una peça escrita perVictoria Szpunbergi dirigida perGlòria Balañàque es va estrenar al Tantarantana el 2010 i torna a lluir ala Beckett fins al 16 de juny. Com en les seves millors obres, l’autora argentina ens ubica entre el naturalisme i un impuls de la ficció per esquerdar-se cap al malson, per més que en aquesta obra tots els elements costumistes ens encadenin un paisatge ben definit: una família immigrant amb escassos recursos que viu en una petita ciutat de la classista Catalunya dels anys 90.

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

Les dues germanes viuen atrapades entre dues portes. A la dreta, l’habitació de la mare gairebé sempre tancada, un personatge fantasma que les protagonistes van movent entre la idolatria pel seu passat de combatent revolucionària i la necessitat adolescent de matar els referents de la infància. A l’esquerra, la porta del carrer, el contacte amb un món que, després de la caiguda del Mur, abraça sense embuts el consumisme i enterra les lluites de classe. La densitat dels diàlegs, la precisió dels símbols i els referents populars van teixint una complexa xarxaque quan ens atrapa, ja no ens deixa escapar.

Suggerir més que concretar

Representar adolescents no és una tasca senzilla, tant la direcció de Glòria Balañà com les dues intèrprets s’hi aboquen amb determinació. Maria Rodríguezaconsegueix penetrar en l’ansietat inadaptada de la germana gran, més presonera de la casa i els seus referents. Diana Tornécom a germana petita marca més el to de ruptura i lluita contradictòria per escapar d’aquesta llar que les noies identifiquen com a opressiva i coartadora. Una realitat poc donada a concrecions i en conseqüència molt suggerent, un mecanisme deformat per un joc cada vegada més adult, com una presó que s’anul·la amb una altra presó.