Anar al contingut

CRÍTICA DE CINE

'I am mother': la meva mare és un androide buldòzer

La nova proposta de ciència-ficció íntima de Netflix presenta una actriu i un director a tenir en compte

Juan Manuel Freire

'I am mother': la meva mare és un androide buldòzer

 
ítem

 

I am mother ★★★

Direcció: Grant Sputore 

Repartiment: Rose Byrne, Hilary Swank, Clara Rugaard, Luke Hawker 

País: Austràlia

Durada: 115 minuts

Any: 2019

Gènere: Ciència-ficció

Estrena: 7 de setembre del 2019 (exclusivament a Netflix)

Entre els diversos nínxols que Netflix està conreant a consciència, brilla amb llum pròpia la ciència-ficció més o menys íntima i cerebral. A més de distribuir ‘Aniquilación’ fora d’Amèrica del Nord i la Xina, la plataforma ha estrenat sota la seva divisió cinematogràfica un grapat de mostres d’aquest vessant del gènere, com ‘The discovery’, ‘Mute’, ‘IO’ o, ara, ‘I am mother’, adquirida a l’últim Sundance.

Netflix comença a semblar l’hàbitat natural d’aquestes ficcions fantacientífiques que anteposen idees a espectacle, en part, de vegades, per les restriccions que obliguen pressupostos modestos. ‘I am mother’, debut de l’australià Grant Sputore, pot recordar en la seva cosmogonia a la saga ‘Terminator’, però pel seu to i (molt dosificada) acció recorda sobretot a exemples més ‘lo-fi’ com ‘Moon’ i ‘Ex_Machina’, a la protagonista de la qual, Alicia Vikander, recorda en ocasions la també nòrdica Clara Rugaard.

Aquesta jove actriu supera el desafiament de portar gairebé tot el pes expressiu d’una obra situada en pocs espais i amb només un altre personatge humà amb línies de guió. Fins que arriba la presumpta invasora encarnada per Hilary Swank. La Filla (Rugaard) comparteix plàcidament els seus dies amb la Mare (veu de Rose Byrne), androide buldòzer al càrrec d’un centre de repoblació, un sistema programat per tornar a crear humans en cas d’extinció. La Filla creu confiar en la Mare, però l’arribada d’una forastera complica la seva molt mediatitzada visió del món. La Mare no confia en aquella Dona. La Filla no sap en qui confiar.

‘I am mother’ és, durant bona part del seu metratge, un drama de cambra amb paisatge futurista i temes que no solia tocar Bergman, com la intel·ligència artificial o la futura dominació del món per caps suprems robòtics. Sputore té dots per a la composició visual, però no l’economia narrativa d’un Alex Garland: hi falta tensió i sobra confiança en la ressonància d’idees no tan originals ni profundes. Els amants de la ciència-ficció sense explosions, sigui com sigui, sabran apreciar segurament els seus esforços, i fins i tot voldran continuar amb atenció els següents passos d’algú a qui ja anomenen el pròxim Christopher Nolan, però potser és més un futur Gareth Edwards.