Ed Sheeran es guanya l'Estadi Olímpic

Ed Sheeran, un cantant que és responsable de l’augment de vendes de guitarres acústiques a tot el món (sembla que ara són més sexis que les elèctriques), està en ratxa: el seu encreuament de trobador pop de mínims amb sensuals cadències de r’n’b escombra, les seves gires s’estiren i salten dels pavellons als estadis, algunes de les seves cançons (‘Shape of you’) acaricien l’estatus de fites universals, i ni tan sols s’ha de rascar les butxaques per pagar els músics. Així, a pèl, amb la seva guitarra i els seus pedals, es va guanyar aquest divendres unEstadi Olímpic amb el cartell d’exhaurit, més de 55.500 entradessegons la promotora Live Nation.

El disc que va precipitar el fenomen,Divide,ja té més de dos anys, però Sheeran té un relleu a punt, No. 6 collaborations project, que veurà la llum el 12 de juliol. Però lluny d’omplir el repertori amb material desconegut pels seus fans, es va acollir al motllo del seu últim passi a Barcelona (Palau Sant Jordi, 2017), començant per la mateixa cançó d’obertura, ‘Castle on the hill’. El cantautor pèl-roig, rascant furiosament les sis cordes, i més encara en la següent, ‘Eraser’, portadora d’un rap, que va clavar fent bots per l’escenari. Sheeran va prometre que tots els sons de la nit serien «absolutament en directe», incloent els samples i efectes. «Que controlo jo mateix amb els pedals». D’acord, d’acord.

Imatge multiplicada

Acompanyant-lo, un muntatge audiovisual amb una sèrie de plafons que s’enfilaven fins a l’alt amb formes de nau espacial futurista, versió corregida i augmentada del de fa dos anys. És a dir,la carota d’Ed Sheeran, multiplicat a dalt i als laterals en un efecte caleidoscòpic de vegades una mica inquietant. Actitud pròxima, no parlem de Beyoncé. «Aquest és el concert més gran que he fet a Barcelona, però algunes de les cançons son les mateixes que tocava quan actuava davant de cinc persones a un club de Londres», va recordar, humil, abans d’abordar ‘The A team’.

Notícies relacionades

Set noves produccions en la temporada del Liceu

El retorn digital de ‘Sálvame’

Va confessar que l’altra vegada no es va sentir gaire bé de veu i va desafiar el públic a mesurar la seva força pulmonar. «1, 2, 3... scream!». Al Japó, aquesta prova no se’ls dona gaire bé, va dir. «Són gent molt tranquil·la». Maneres senzilles i planeres, i hàbits saludables, tot i que l’ampolla d’aigua de la qual anava donant xarrups era, ah, de plàstic (amonestació ecològica). El nou disc té una proa anomenada 'I don’t care’, duet amb el seu amic Justin Bieber ja publicat en ‘single’, que va interpretar. Fórmula contrastada: el balanceig del r’n’b enganxat a una sentida tornada amb propietats emotives. D’allà a la calma contemplativa de ‘Tenerife sea’.

Ed Sheeran, en fi, ha aconseguit alguna cosa sense precedents, omplir estadis sense més ajuda que les seves guitarres, ja que les pantalles són ‘attrezzos’, són la seva figura i les seves cançons el que omple l’escenari. A l’Estadi va aconseguir traspassar amb una proposta que, malgrat l’austeritat sonora, no resulta lineal, i que va fer tremolar els seus seguidors amb les últimes cartes, com ‘Photograph’, un ‘Barcelona’ rebut amb crits d’aprovació i amb franges vermelles i grogues a les pantalles, o el gran ‘hit’, ‘Shape of you’, donant nova vida a un ritu antic. No, mai s’ha de desestimar un home sol amb una guitarra.