Rosalía, profeta a la seva terra

El fenomen Rosalía no coneix, de moment, límits; només continua sumant xifres de rècord. Aquest dissabte va aconseguir, amb una mica d’ajuda del seu amic J Balvin, un rècord històric d’afluència per al Primavera Sound (s’ha superat la barrera de les 63.000 persones; això sense comptar el públic apinyat a l’avinguda del Litoral per veure els concerts).

La part bona és que Rosalía, l’artista, tampoc coneix aquests límits. En els temes no presents a 'El mal querer' que va presentar ahir a la nit es va sentir una artista de sorprenent inquietud i estranya habilitat per fer rimar els accents de la nostra música tradicional amb la ferocitat futurista del millor R&B. 'Como Ali', en particular, és una troballa, el seu més clar intent de mirar cara a cara la mateixa Beyoncé.

Pel que fa a l’espectacle, sobretot amb la inicial 'Pienso en tu mirá', el concert va recordar més l’ofert per Solange, la germana petita de Bey, al Primavera del 2017. Minimalisme escènic (un simple podi per a ella i el seu grup de ballarines) i jocs efectius amb blocs de color, abans de recórrer a projeccions més barroques. La primera, una espècie de cel estrellat fantasiós sota el qual Rosalía i un James Blake una mica apocat van cantar la seva col·laboració 'Barefoot in the park'.  

Abans del tema, la de Sant Esteve Sesrovires va explicar com Blake havia sigut un dels seus artistes predilectes mentre estudiava a l’ESMUC. No va ser el seu únic comentari entre tema i tema: alternant entre català i castellà, es va adreçar als seus fans amb familiaritat, tornant els 't’estimo' i buscant les mirades. L’estrella no és inabastable.

I no oblida mai d’on ve: abans de 'Catalina', inclosa al seu revelador 'Los Ángeles', va llançar un i diversos 'shoutouts' a Refree, que la va acompanyar en aquell primer disc llarg. El seu actual col·laborador musical, El Guincho, és present a l’escenari, ocupant-se de la percussió electrònica i altres elements sònics al flanc dret. A l’esquerre, un grup de palmers i palmeres coristes les veus dels quals van brillar en particular a 'Que no salga la luna', aquest visceral exercici de flamenc desconstruït i 'loopejat'. Entre el públic estranger, en aquest i tots els moments, mirades de (bona) incredulitat, com si estiguessin veient el que mai havien vist. Cosa que no està tan lluny de ser la realitat.

'Brillo', que Rosalía va interpretar (apropiadament) amb ulleres de sol, no va comptar amb la presència de J Balvin, com tampoc més tard 'Con altura', en la qual El Guincho sí que hi va posar la seva veu carismàtica. Apunta a futur clàssic, però la cançó favorita de la majoria continua sent 'Malamente', en la qual probablement hi va haver més mòbils en l’aire que en qualsevol altre moment d’aquest Primavera Sound. Un altre rècord per a la gran esperança del superpop flamenc.    

Totes les veus

La recta inicial de la jornada de dissabte havia servit per fer un estudi de les àmplies i diverses possibilitats de la veu humana. L’artista de R&B d'avantguarda Tirzah va fer xocar la seva, un murmuri falsament desapassionat, contra beats de Music Production Controller (MPC ) i greus abissals que van fer tremolar els murs de l’Auditori, sobretot a l’altura de 'Basic need'.  

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

Ja a plena llum del sol, convenientment, la cantant cubana Daymé Arocena feia, en contrast amb Tirzah, una ostentació d’expressivitat i de virtuosisme mai exempt d’emoció sincera. Va convidar el públic a unir-se en la seva celebració ioruba dels esperits i a ballar un txa-txa-txa. També d’un folklore primigeni beu El Misterio de Las Voces Búlgaras, el famós orfeó creat el 1952 i encara avui, així és, pur misteri. Al cant difònic (o 'de coll’) i les harmonies dissonants del cor de divuit veus s’hi va sumar a l’Auditori, a més, l’oceànica aportació de Lisa Gerrard de Dead Can Dance.

Tres joves artistes, Nilüfer Yanya, Nathy Peluso i Kali Uchis, van exhibir per la seva banda el valor de la ductilitat. Totes elles són difícils d’encaixar en un únic estil: les seves veus són elàstiques i inconformistes, famolenques i intenses. Yanya va començar en territoris sophisti-pop per després jugar al rock nerviüt. Peluso va arrasar entre la seva creixent massa de fans a base de saltar sense xarxa entre jazz onomatopeic, rap i neosoul. Uchis, pur eclecticisme, va demostrar ser més, molt més que 'la pròxima Amy Winehouse'.