'Ártico': supervivència, ni més ni menys

En la primera escena de l’‘opera prima’ de Joe Penna, el seu protagonista ja està atrapat al gelat desert del títol. És evident que ha passat algun temps des que el seu avió va caure, el suficient perquè hagi establert una rutina: cada dia forada el gel per pescar alguna truita, busca freqüències de ràdio i es cuida de l’enorme senyal de SOS que ha gravat en el gel. La seva gran amenaça sembla que és un os polar que ronda pel seu campament. Tot canvia per a ell quan un helicòpter s’estavella a la plana mentre intenta rescatar-lo. Un dels seus ocupants sobreviu i això enfronta l’home a un dilema moral, i les implicacions de la seva decisió queden en evidència a través de les successives crisis que afronta a partir de llavors.

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

‘Ártico' és un relat pur i visceral de supervivència. No revela pràcticament res de l’historial i la psicologia del seu protagonista, que es defineix més a través de les seves accions que de la seva personalitat. El seu periple no simbolitza ni una redempció ni el triomf de l’esperit humà; és només el cas d’un individu que segueix endavant davant l’absoluta indiferència de la naturalesa.

Arribat el moment, la pel·lícula cau en la monotonia; la mera resistència, crua i cridanera, no sempre resulta dramàtica per si sola. Així mateix, la interminable rastellera de catàstrofes que pateix el protagonista no només desafia puntualment els límits de la credibilitat, sinó que per moments sembla funcionar menys com a prova del seu heroisme que com a acudit a costa seva. Si en última instància ‘Ártico' aconsegueix ser més que una simple exhibició de sadisme és gràcies al compromís actoral del danès Mads Mikkelsen, que no necessita paraules –els diàleg són pràcticament inexistents– per dotar la lluita del seu personatge de desesperació, patetisme, humor i determinació.