Anar al contingut

NOVETAT EDITORIAL

Una novel·la històrica en què els ases parlen

Daniel Kehlmann emula Umberto Eco a 'Tyll', tot un fenomen literari a Alemanya

Elena Hevia

Una novel·la històrica en què els ases parlen

NGEL GARCIA

Des dels temps d’‘El perfum’, aquella flor d’un dia de Patrick Süskind, que no arribava a les taules de novetats una novel·la escrita en alemany a la qual acompanyessin centenars de milers de lectors. La bona notícia és que el seu autor, Daniel Kehlmann, no ho ha fet una vegada sinó dos. Va aconseguir aquesta gesta (tot i que aquí no va tenir tant ressò) fa 15 anys amb ‘La medición del mundo’, la història dels destins creuats de dos grans personatges de la Il·lustració alemanya, el príncep dels matemàtics Carl Friedrich Gauss i el gran naturalista Alexander von Humbold, concebuda com una fantasia històrica lleugera i divertida amb un ull posat en el realisme màgic. I ha tornat a revalidar lectors (almenys a Alemanya) amb 'Tyll' (Literatura Random House), un entretingut fresc històric ambientat al segle XVII, quan encara no havia arribat a les capes populars la llum de la Il·lustració i el cor d’Europa es dessagnava en la guerra dels 30 anys.

A més de les seves obres històriques, Kehlmann n’ha escrit moltes d’altres contemporànies, una de les quals, la novel·la breu ‘Deberías irte de aquí’, que Literatura Random House publicarà pròximament, serà una producció de terror hollywoodià amb Amanda Seyfried i Kevin Bacon, una cosa que a Kehlmann, tal com confessa en la seva recent visita a Barcelona, el té entre sorprès i divertit.

‘Tyll’, amb molts punts de contacte amb les novel·les històriques d’Umberto Eco, està basada en un personatge llegendari del folklore alemany, Tyll Ulenspiegel, un bufó vagabund, un bergant equiparable al nostre Lazarillo de Tormes.  Primer que res és una novel·la d’aventures amb molt potencial per atrapar el lector. “La vaig escriure com una gran xarxa de vides entrecreuades, multitud de personatges, alguns de recurrents, d’altres no, en les vides del qual entra Tyll Ulenspiegel en un moment o un altre”. Tyll ha acabat sent popular entre els nens alemanys i holandesos perquè la seva figura s’ha endolcit bastant en els contes infantils, però originalment aquest bufó era més aviat un ésser antisocial, capaç de les vileses més grans només pel gust de fer-les. Aquest, el primigeni, és el personatge utilitzat per l’autor, que el compara, sense problema, amb els populars pallassos diabòlics a l’estil d’‘It’.

El que fa ‘Tyll’ és retratar amb particular gràcia i un idioma modern uns personatges que molt bé podrien aparèixer en un quadro de Brueghel, perduts en un paisatge on la violència i la màgia estan a l’ordre del dia. Allà un ase pot parlar i algú pot salvar la vida gràcies a un conjur. “Com a persona estic francament content de no haver viscut en aquella època –afirma Kehlmann–, però com a escriptor la considero riquíssima. Tot estava marcat per la religió i per la superstició. L’ateisme llavors no era una opció, no existia aquest paradigma perquè no era, com és avui dia, una decisió emocional o intel·lectual”.

Avui com ahir 

No va ser gaire conscient dels paral·lelismes que poden traçar-se entre aquella època i el present fins que va acabar la novel·la. Però sí que percep ara que el conflicte a Síria té a parer seu no poques semblances amb la guerra dels 30 anys. “En els dos conflictes és molt difícil avaluar quin paper tenen les religions i en tots dos els contendents s’adonen que no hi ha manera de guanyar la guerra però aturar-la seria molt més costós”. Hi ha també una altra semblança molt més subtil i és que les guerres del segle XVII eren una conseqüència tardana de la invenció de la impremta. “Perquè de cop tot Europa es va omplir de pamflets i fulls volants, propaganda que els ciutadans no tenien temps per manejar i digerir, una cosa semblant al que passa avui amb la digitalització, un mitjà tan poderós que necessitem temps per comprendre’l”.

Una de les coses que s’ha de precisar de ‘Tyll’, que ve avalada per Ian McEwan i Jeffrey Eugenides –de fet, més que una novel·la alemanya sembla anglosaxona– és que no té res a veure amb aquestes novel·les reflexives que normalment associem amb les lletres germàniques. “Jo solia dir que la literatura alemanya no m’interessava tant. I és cert que sempre he mirat cap al nord i el sud d’Amèrica, perquè allà la narració continua comptant i això és una cosa que Alemanya va perdre després de la segona guerra mundial”. 

Temes: Llibres Alemanya