Anar al contingut

FESTIVAL DE CINE

Kechiche es deixa encegar pel 'twerking' i augmenta la seva fama de sàtir a Cannes

El director de 'La vida d'Adèle' presenta 'Mektoub, my love: Intermezzo', tiberi de culs femenins qüestionable no tant pel seu aire 'pre-MeToo' com perquè sembla inacabat

Nando Salvà

Kechiche es deixa encegar pel 'twerking' i augmenta la seva fama de sàtir a Cannes

JEAN-PAUL PELISSIER

Quan va estrenar en aquest mateix festival la magnífica 'La vida d’Adèle' (2013), història d’amor lèsbic per la qual va acabar guanyant la Palma d’Or, al francotunisià Abdellatif Kechiche li van ploure les crítiques dels qui consideraven que les llargues i explícites escenes de llit de la pel·lícula no reflectien la veritat sobre el sexe entre dones sinó que el convertien en una fantasia ‘voyerística’ per a consum masculí. La pel·lícula que Kechiche va dirigir després, 'Mektoub, My Love: Canto Uno' (2017) va ser en part entesa com la seva desafiadora reacció –una mena de botifarra, un sonor "que us fotin"– contra aquestes queixes; impossible interpretar d’una altra manera totes aquestes escenes en les quals el director mostrava les seves joves i boniques actrius xipollejant a l’aigua o fent 'twerking' a la discoteca mentre la càmera corria d’una a l’altra com un gos famolenc, ensumant els escots i les natges en sensual moviment. Amb la pel·lícula que aquest dijous va presentar a concurs a Cannes, 'Mektoub, My Love: Intermezzo' –segona entrega del que promet ser una trilogia–, Kechiche ha portat el seu acte de provocació molt, molt més lluny.

Al cap i a la fi, aquella predecessora oferia una proposta conceptual clara i relativament eficaç: ens convidava a passar uns dies d’estiu en un poble costaner, en companyia d’un nombrós grup de nois i noies que –com tot fill de veí a la seva edat– es relacionaven entre si segons el dictat de les seves hormones; i en el procés, mentre teixia una xarxa de xafarderies, gelosia, flirtejos i ‘pèting’ que funcionava com a retrat cultural i generacional.

La nova pel·lícula, en canvi, no busca complicacions: les seves tres hores i mitja de metratge es componen d’únicament dues seqüències: la primera, de 30 minuts, transcorre a la mateixa platja de l’última vegada; la segona, de 2 hores i 55 minuts, ho fa a la mateixa discoteca. En la primera Kechiche contempla un grup de noies posar-se crema les unes a les altres o ajustar-se la calceta del biquini, o es fixa en com els pits se’ls hi marquen en el sostenidor; la segona ofereix més natges en moviment en primer pla, més 'twerking', més ‘perreo’ entre noies suoses i, com a colofó, un cunnilingus sense trampa ni cartró de 13 minuts de durada.

És altament qüestionable que Cannes hagi acceptat aquesta pel·lícula en la seva competició, però no tant per l’aire ‘preMeToo’ que l’embolcalla –tot i que amb tota seguretat rebrà atacs en aquest sentit– com perquè sembla evident que no està acabada. És sabut que Kechiche hi ha estat treballant fins a literalment l’últim moment, i sens dubte això explica que, al veure-la, l’espectador no tingui la sensació d’estar veient el muntatge final, sinó una versió en brut d’aquesta. Potser el director decideixi tornar a ficar-se a la sala de muntatge després del festival per reduir part del metratge; d’altra banda, això l’obligaria a haver de renunciar a un bon nombre de plans de culs, i no fa la sensació d’estar disposat a això.

Contra la màfia

A l’altra pel·lícula presentada dijous a concurs, 'El traidor', l’italià Marco Bellocchio recorda conscientment de forma procedimental el cas de Masino Buscetta, el mafiós sicilià que a finals dels 80 –gràcies a la informació que va proporcionar al jutge Giovanni Falcone– va contribuir de forma instrumental en l’empresonament de centenars de membres de la màfia. Considerant que Bellocchio és un marxista recalcitrant que des dels anys 70 utilitza les seves pel·lícules per atacar les institucions del seu país, és lògic que senti simpatia per algú que va contribuir a destruir-ne una de tan nociva com la Cosa Nostra, però això no justifica l’aura romàntica que per moments sembla atorgar el personatge. Malgrat això, la seva pel·lícula funciona com un ric estudi psicològic d’un home que no es va considerar mai a si mateix un delator, sinó un justicier, i que malgrat això va haver de passar les últimes dècades de la seva vida amb por de rebre un tret.