La revolució sensual

Encara no ha començat el concert i ja hi ha gent ballant a La Maceta. Una parella es mou seguint el so d’una cançó d’Ary Lobo. Com cada dos dijous, aquest petit bar de Gràcia acull una vetllada de forró i la parròquia brasilera hi acudeix ben predisposada. La majoria es coneixen. I, si no, algú els presentarà. Tot són salutacions, somriures i aquesta expansivitat de qui es disposa a passar les pròximes hores en un ambient joiosament familiar. L’únic que no somriu és el tipus que juga al ‘pinball’. Se li acaba de colar la bola. ‘Game over’ i cap a casa.

L’altre amb camisa estampada de mil colors i rastes és Juan Munhoz. Va néixer a Rio de Janeiro i va arribar a Barcelona fa un any i mig. El primer que va fer va ser buscar a Google tots els locals que programaven música brasilera per conèixer els seus compatriotes i trobar un forat com a músic. Aquest és Pedro Bastos. Va néixer a Brasília i ja porta una dècada per aquí. Tot i que el seu instrument és la guitarra, s’està animant amb l’acordió i amb el també carioca Marcelo Machado acaben de formar el grup Cabra Xaxado. Fa 15 dies van debutar en aquest mateix bar. Aquella nit elJeff, l’amo del local, va haver d’anar a buscar més cerveses al veure l’allau de públic. Avui ja està avisat.

Acordió, triangle i tornavís

El trio té preparada una trentena de cançons: ‘Sanfona sentida’, ‘Lamento sertanejo’, ‘Desafabo’, ‘Assum preto’, ‘Saudade doce’, ‘Forró no escuro’ ... Són clàssics d’aquest gènere nascut al nord-est del Brasil i popularitzat per Luis Gonzaga als anys 50, però aquí ningú espera que soni la seva favorita. A la primera cançó es formen les parelles i tot el públic surt a ballar. Amb només un acordió, un tambor i un triangle percudit amb un tornavís, el trio transforma l’estada en un saló de ball joiós. El so és pobre, el micro del Juan s’acobla i Bastos encara està aprenent a dominar els botons de l’acordió, però avui l’ànsia de ballar forró és massa poderosa. Costa creure que fins fa sis anys això fos La Mandrágora, un bar de heavy.

Els sofàs, les taules i les cadires arraconats a la paret amplien al màxim la superfície per ballar. El futbolí també està aparcat; avui s’hi deixaran els abrics i les copes. Una vintena de parelles remenen amb afany i disciplina en una escena amb aires de ritual clandestí. Hi ha una cosa fascinant i torbadora com tots s’entreguen al forró. Tocant-se, xiuxiuejant sense paraules, palpant sense mans, pell amb pell, l’objectiu és fondre els dos cossos en un. Els ulls, mig aclucats, per percebre la informació corporal que emet la parella. Els ulls, mig aclucats, per respondre al ritme. Ara mateix, a La Maceta, res importa més que saber respondre als estímuls musicals i epidèrmics. Potser allà fora, al món real, algú pronostiqui un futur catastròfic, però aquí dins, en la penombra, s’està lliurant una veritable revolució sensual.

En realitat, el xaxado que dona nom al trio és un dels molts balls associats al forró i té un origen revolucionari: el van idear els bandolers de Pernambuco que s’enfrontaven a l’exèrcit de la regió per reclamar millors condicions de treball i alimentació. Els seus passos s’inspiren en la gestualitat militar i el soroll que feien amb les sandàlies al fregar el terra és també l’onomatopeia que va batejar el ritme: xaxado. Llavors era una dansa de victòria. Avui, en aquesta discreta habitació d’un bar de Gràcia, és pura resistència.

Libidinós i promiscu

A la barra, el discjòquei i predicador ‘forrozeiro’Silver Guidiu que a Europa ja hi ha uns 70 festivals de forró, que només Barcelona en té quatre i que hi ha hagut èpoques en què podies sortir a ballar forró cinc nits per setmana a diferents locals de la ciutat. Malgrat la seva imparable expansió internacional, el forró se segueix ballant en petits clubs on la gent coneix i respecta els codis de comportament. “És un ball libidinós i promiscu”,aclareix Juan Munhoz.

Un tipus d’uns 60 anys balla amb una noia d’uns vint anys que li treu un pam d’alçada. I negrassos amb rossíssimes. I mulates amb pèl-rojos. I, a falta de més homes, abunden les parelles de dones. I tot i així, el més fascinant no és la diversitat dels aparellaments, sinó la naturalitat amb què s’entaulen aquests diàlegs corporals que duraran el que duri la cançó. “¿On és el ventilador?”, reclama una dona xopa de suor. Es queixa en portuguès, és clar. Aquí no es parla cap altre idioma. Ja són una trentena de parelles ballant. De fet, si no balles, crides l’atenció. I, ai, igual fins i tot et treuen a ballar.

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

Promíscua és també l’actitud de Cabra Xaxado. Fa una estona, el trio ha incorporat la violista Katie Hunt. Després, Victor Salvatti ha agafat el micro per cantar dues o tres cançons mentre Marcelo cedia el seu tambor a Zé Luis. El so no ha millorat gaire. El micro del cantant es continua acoblant i també es continuen acoblant les parelles per aprofitar els últims balls. Quan s’acaba el concert, alguns continuen ballant forró enllaunat. Un és el cantant. Quan ha baixat de l’escenari, ha trobat parella.