'La Voz Senior' menysté la deessa rumbera Maruja Garrido

Majúscula va ser la doble sorpresa que va oferir ‘La Voz Senior’ en la seva segona entrega, dimecres a la nit: que es presentés una deessa de l’art com és Maruja Garrido i, sobretot, que cap ‘coach’ es girés per poder passar així a la següent fase. ¿Les famoses audicions a cegues van ser també sordes? “La veritat és que d’una banda va ser treure’m un pes de sobre, ja que no sé ni com m’hi vaig posar”, admet una rumbera tan flamenca i llegendària. “Em van trucar ells i com a mi em continua agradant tant cantar... Però tampoc a hores d’ara em ve de gust anar d’un costat a l’altre”.

Des de fa gairebé una dècada trenca ocasionalment el seu retir amb glorioses intervencions i una veu que sembla brollar del fons de la terra. “Jo la meva carrera la tinc feta i refeta, i tot el que vingui és per afegiment, per disfrutar-ho”. Per acabar-ho d’adobar, va acudir al programa rescatant ‘El Bardo’;aquell vell èxit que parlava de l’artista que amaga el plor entre alegria.

Molt s’ha escrit sobre aquesta força de la naturalesa de 73 anys. Gitana de Caravaca de la Cruz que convertiria en temple el tablao Los Tarantos quan es va instal·lar a Barcelona. Musa del mateix Dalí, amb qui va protagonitzar un antològic vídeo i fins i tot la va arribar a presentar a l’Olympia de París. El seu relat vital i professional és aclaparador. Però en aquestes línies un preferia centrar-se en situacions viscudes de primera mà, a tall d’anecdotari. Breus històries barcelonines en les quals una vegada i una altra he vist com les més grans figures, i també les que estaven cridades a ser-ho, li rendien el seu més sincer homenatge. De com davant d’ella aflorava la humilitat fins i tot entre les més colossals estrelles.

Camerinos regis

Recordo una ocasió als camerinos de l’Auditori. Ella anava amb Toni Rovira, principal responsable que tornés esporàdicament a cantar. Anaven a saludarIsabel Pantoja, que acabava d’actuar i es va desfer en elogis quan l’hi van presentar. Professant-li encesa admiració i summe respecte. “Ens havíem conegut en una ocasió”, recorda Maruja Garrido. “Quan ella no tenia ni 20 anys me la va presentar en una sessió de gravació el mestre Solano”. El Puccini de la copla li va brindar aquell mateix dia una altra inoblidable alegria. “Em va dir: l’admiradora més gran que tu tens es diu Lola Flores. Sempre em diu: hi ha una nena a Barcelona que canta i balla com jo, però que no se m’assembla en res. No podia creure-m’ho, em vaig fer un fart de plorar...”.

I les llàgrimes gairebé també van saltar una nit en què acompanyava jo Maruja. Anàvem a saludarRosario Flores, manifestament emocionada al veure-la al camerino regi del Palau de la Música. El mateix on poc abans havia presenciat una altra situació similar quan Estrella Morente li rendís tota mena de sentides reverències. Fins i tot la temptativa d’agenollar-se davant d’ella. O aquella altra vegada, a la sortida del Teatre Grec amb Antonio Canales cridant-li a l’acomiadar-se: “¡Ets artista d’artistes!”

Connexió amb Rosalía

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

A la primavera del 2014 vaig tenir l’oportunitat de dirigir al Mercat de les Flors l’espectacle ‘Rumba Surreal’ dins del festival Ciutat Flamenco, en el qual tot girava entorn de la seva figura. L’obria la que just aquests dies, a tall de tardana revelació, s’està convertint en nou fetitxe del món cultural: l’inigualable Mariola Membrives. I ho feia cantant una vella milonga amb nova lletra dedicada a l’homenatjada. També hi intervenia Rosalía. Curiosament, jo havia convidat Refree a veure l’espectacle i va quedar tan corprès al sentir-la que em va demanar que l’hi presentés per proposar-li treballar junts. Avui Rosalía està aconseguint el que ningú aquí ni tan sols somiaria. Quan ja gairebé crèiem que no hi havia cap tron per a un cantant espanyol que el que ocupa a ‘La Voz’ un ‘coach’, ella inicia la seva gira nord-americana ni més ni menys que al festival de Coachella.

Però si alguna cosa ve al cas rememorar és la sintonia que es va crear llavors entre Maruja Garrido i ella. Van coincidir en diversos assajos, en un dels quals vaig poder ser testimoni d’un gest entendridor. Vam anar a un desgavellat local als afores de l’extraradi. Amb el grup rumber. Quan ja Maruja havia provat la seva part, es va fer a un costat perquè cadascú continués fent la seva feina. Al començar a cantar la joveníssima Rosalía, vers a vers, es va escampar l’embadaliment entre tots els que l’envoltàvem. No obstant ella, només acabar, lluny de delectar-se en els afalacs va anar directament on era asseguda Maruja i li va preguntar si li semblava bé com estava sortint. No cal dir que li va donar la seva benedicció.