Andrés Calamaro, reobrint ferides al Liceu

Andrés Calamaro corre el perill que es parli més d’ell per les coses que diu que per la seva música, però no sembla que aquesta disfunció el molesti, més aviat al contrari: aquest dimecres, al Liceu (festival Guitar BCN), va oferir tantes cançons com minuts de monòleg en els quals continuar posant sal a les ferides, demanant comprensió pel seu “humor argentí, que sempre es mofa i fa autoironia de tot”, i traient pit. “Continuo ofenent, Barcelona, gràcies”, va dir després de gairebé dues hores i mitja de concert, abans d’obrir el bis amb una ‘Flaca’ acompanyada pels cors èpics del públic.

Enrere quedava un concert amb banda robusta i repertori de mires àmplies amb un enfocament de rock’n’roll ben temperat, que va dirigir establert al teclat des de la primera cançó, el clàssic ‘Alta suciedad’. L’‘slide guitar’ de Julián Kanevsky va acompanyar ‘Verdades afiladas’, la primera de les cinc cites al nou disc, ‘Cargar la suerte’, que no va arribar a marcar un territori singular en el conjunt del repertori, de 26 cançons. Ovacions enceses, sí, per als trofeus d’‘Honestidad brutal’, que compleix 20 anys: de ‘Clonazepán y circo’ a ‘La parte de adelante’ i d’aquí al balanceig sensual de ‘Los aviones’.

Viggo Mortensen com a espàrring

Notícies relacionades

Manolo García i Quimi Portet: «El Último de la Fila és tornar a casa; estàvem bojos per la música i això ens continua unint»

Les obres imprescindibles del Grec 2026 que has de veure aquest estiu (abans que s’esgotin)

Però donant a entendre que la polèmica sobre el seu equívoc flirteig amb Vox no ha sigut un accident, Calamaro va venir no només a cantar, sinó a parlar: del seu “amor espanyol per Catalunya” (provocant una barreja d’aplaudiments i xiulets),de com “el poble, raça o ètnia de Catalunya” li recorda als jueus, i de les “tremendes polèmiques que duren dos minuts”. Potser per intentar que durin una mica més, la va prendre amb l'actor Viggo Mortensen, que la setmana passada va carregar precisament contra Vox en una carta a ‘El País’. “El seu discurs és barat i demagog, com podria ser-ho el de la meva filla de 12 anys”, va deixar anar abans d’acusar-lo de “superioritat moral” i de “dir a la gent el que vol sentir”, afegint com a guinda que “li va robar la dona a un amic”.

El problema de tanta xerrameca és que va desdibuixar un llarg tram central del concert en què van sonar amb prou feines un parell de cançons en mitja hora. Com a salvavides a l’oceà va sonar el suau ‘funk’ de ‘Loco’. Però quan Calamaro és bo, ho és molt, i el rock’n’roll de ‘Rehenes’ va marcar l’inici d’una remuntada que va recordar els motius pels quals érem allà: ‘Estadio Azteca’, ‘Los chicos’ (amb picada d’ullet a ‘De música ligera’, de Soda Stereo, i ‘Can’t stand losing you’, de The Police), la ‘Milonga del marinero y el capitán’, dels temps de Los Rodríguez, i ‘Paloma’ com a far d’una nit en què el Calamaro creador, capaç de transmetre emoció, va acabar guanyant, malgrat tot, un dolorós enfrontament amb el xarlatà polemista.