Anar al contingut

FIGURA CAPITAL

Primera Persona: Nik Cohn, cronista del món pop

El mític periodista i novel·lista passa pel festival del CCCB per exhibir passió per la música

Juan Manuel Freire

Primera Persona: Nik Cohn, cronista del món pop

maitecruz

El de Nik Cohn (Londres, 1946) no és un nom que soni cada migdia a totes les cases, però el paper d’aquest periodista i novel·lista britànic en la cultura popular de l’últim mig segle ha sigut incommensurable. Quan tenia només 22 anys, va escriure el llibre 'Awopbopaloobop alopbamboom', considerat per molts el primer text definitiu sobre la música pop. "El vaig escriure perquè m’estava desenamorant del pop. Estava preparat per deixar-lo enrere i volia escriure un poema d’amor mentre me n’anava... No em vaig adonar que fos el primer llibre de la seva classe fins a anys després", ens explica Cohn abans del seu pas pel festival Primera Persona.

A nivell d’estil, era menys poètic que directe, veloç i sexi. Com les cançons que agradaven al nostre entrevistat: "Volia que tota l’energia i la velocitat i l’absurd adolescent i l’aura mítica del Superpop [així anomenava Cohn al rock’n’roll més apegalós dels 60], una cosa que havia significat tant per a mi, trobessin un eco en el meu text i el ritme de la meva prosa". Encara sembla content de la seva forma; no tant, del contingut. "Hi ha poques afirmacions de les quals estigui orgullós. I moltes de les quals em penedeixo, com ara totes les referides a The Rolling Stones [va dir que estaven acabats i que haurien "de fer-se matar en un accident d’avió tres dies abans del seu trentè aniversari"]. Tenia 22 anys. Era un ‘protopunk’. Ara tinc més cap, espero", diu el ja septuagenari padrí del periodisme rock.

A causa, i no malgrat, d’aquelles gosadies, 'Awopbopaloobop alopbamboom' encara resulta un llibre inspirador. Fa tres anys, Bob Stanley (membre de Saint Etienne i historiador pop) coronava una columna per a 'The Guardian' en celebració del llibre i de Cohn en general amb aquestes paraules: "La música pop necessita més autors com Nik Cohn, que busquin problemes, que donin als àlbums una altra cosa que no siguin ressenyes de quatre estrelles, i potser d’aquesta manera els músics voldran estar a l’altura del desafiament".

Reanimat per Prince

¿Poden els periodistes i crítics influir sobre els artistes? Costa creure quan molts d’aquests últims diuen no llegir les ressenyes; en part, perquè encara avui es malentén el rol del crític, que no és esquerdar, sinó provar de contextualitzar, explicar, donar alguna llum. Però Cohn ha exercit aquesta classe d’influència. Es diu que David Bowie potser es va inspirar en la seva novel·la 'Sigo siendo el mejor, dice Johnny Angelo' quan va crear Ziggy Stardust. The Who van convertir el personatge titular de 'Tommy' en expert del 'pinball' només per agradar a Cohn, que adora aquestes màquines.

El desànim de Cohn respecte al pop tampoc va durar gaire. "Tot va reviure quan va arribar Prince", diu. "Era, de lluny, el talent més gran que el pop o el rock o el R&B o el funk o simplement la música havia produït, i trobo a faltar cada dia la seva presència a la Terra". Desaparegut Prince, ara mateix troba l’esperit del millor pop (simple i intel·ligent a l’uníson) en el hip-hop i el R&B. "M’excita tant poder sentir les novetats de Kendrick Lamar, Frank Ocean o Princess Nokia com al seu dia ho feia descobrir alguna cosa de Chuck Berry o les Ronettes".

De fet, el 2005 Cohn va publicar 'Tricksta', poema d’amor dedicat al subgènere festiu del hip-hop conegut com a 'bounce', característic de Nova Orleans. "Durant un temps, el rap va substituir el pop en els meus interessos. Però aquests dies estic posat també en la clàssica contemporània, la música africana, brasilera, àrab... I, sí, també, espanyola; artistes com Mala Rodríguez i Concha Buika".

Periodisme creatiu

En l’esmentat 'Tricksta', Cohn va mostrar indicis de penediment per haver embellit alguns textos periodístics de joventut, com aquell mític 'Tribal rites of the new Saturday night' escrit el 1976 per a la revista 'New York', que va resultar ser tan ficcional com la pel·lícula que va inspirar: 'Fiebre del sábado noche'. En cas de poder tornar enrere en el temps, faria un altre article. "L’escriuria d’una altra manera, molt més honesta i directa, i portant a col·lació el fet que Tony Manero [Vincent en el meu article] no és només una persona, sinó un arquetip que resumeix tots els adolescents sense futur que es tornen estrelles el cap de setmana, dels ‘teddy boys’, als ‘mods’, als disc ‘kings’, i d’allà cap al futur".

La seva tendència a l’autoflagel·lació pot vorejar la falsa modèstia. Quan li pregunto si realment es porta tan malament amb el seu antic jo, assegura que només llegeix els seus vells llibres quan li demanen que escrigui una intro per a alguna reedició. ",I quan ho faig, de vegades ric, però més sovint sento esgarrifances". Segons aquest mestre, si no hi ha a penes llibres seus publicats a Espanya, "potser és perquè a les editorials no els agraden". En cas d’aparèixer-ne algun més per aquests verals, li agradaria que fos 'King Death' o 'Arfur: Teenage pinball queen'.

Ben aviat, tant de bo, Cohn hauria d’acabar una altra opció: el famós 'Dirty pictures', "llarg projecte de ficció que intenta sintetitzar, a través d’un grapat d’històries entrellaçades, el que ha significat viure en aquesta era, del 1948 al 2017". Porti-ho i tingui els nostres diners, Mr. Cohn.