Anar al contingut

CRÒNICA

Flórez i la seva reconquesta

El tenor peruà ofereix un magnífic recital al Palau

Pablo Meléndez-Haddad

Flórez i la seva reconquesta

Va tornar per omplir el Palau de la Música Catalana amb el seu art incomparable. El tenor peruà Juan Diego Flórez que, gràcies a l’‘Univers Flórez’ que l’auditori modernista ve programant des de fa tres cursos, regala als seus abonats any rere any compareixences periòdiques d’aquest gran cantant líric, des de sempre en plenitud. A més, des de fa tres temporades Flórez no canta òpera al Liceu, i per això els seus concerts i recitals són més que benvinguts.

Va començar escalfant la veu amb tres ‘ariette’ de Bellini, d’aquestes de conservatori, transformades per Flórez en autèntiques àries operístiques, seguides, després d’un breu només de piano a càrrec del sempre eficaç Vincenzo Scalera, de dues escenes d’'I Puritani’ i 'I Capuleti e i Montecchi’ magníficament exposades i amb brillants ascensos a l’agut. El recorregut va continuar per Donizetti, primer amb una peça per a piano –un vals no gaire feliç– i després amb una virtuosa ària de ‘Rita’ portant el públic fins a la bogeria per les filigranes vocals.

Vetllades d’alt nivell d’exigència

El gran artista continua oferint vetllades d’alt nivell d’exigència en les quals s’aprecia una recerca del so òptim nota a nota. La seva gosadia (sempre posa tota la carn a la graella) i el seu fraseig de somni –nascut i desenvolupat a la millor escola operística possible, la del ‘bel canto’ romàntic– units al dramatisme amb què carrega el text, les melodies, els sobreaguts i fins i tot els ornaments, el continuen coronant com un dels millors tenors de la seva generació en aquest repertori. El timbre continua sent bonic, vellutat i amb un esmalt similar en tota l’extensió.

En la segona part es va centrar en el repertori en el qual porta indagant l’últim lustre, el francès i Verdi; això després de tres peces d’operetes de Lehár. Acompanyat al piano el seu Don José en l’ària de la flor va comptar gairebé amb la rotunditat que requereix el paper, sempre portant-lo al seu terreny, allargant l’agut i passant de puntetes pels greus. Va impactar després amb un Faust molt ben frasejat i va rematar la jugada com l’Attila verdià –molt entregat– i amb una espectacular escena d’‘I Lombardi’ donant-ho tot, abans d’obrir el capítol de propines guitarra en mà i entre crits de joia de ‘¡Visca el Perú!’. Tant orgull patri no és per a menys davant d’una figura de la dimensió d’aquest gran intèrpret.