La prodigiosa trompeta de Mireia Farrés

El concert d’abonament del cap de setmana de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) va començar amb l’obertura de la música incidental composta per Schubert per a l’obra de teatre ‘L’arpa màgica’ de Georg von Hofmann, únic fragment que es conserva d’aquesta desconeguda banda sonora. Jan Willem de Vriend, principal director convidat del conjunt català, no es va contenir gens i els ‘forte’ van sonar plens d’ímpetu, tant que van acabar convertint l’obra en poc més que una xaranga, lluny de l’esperit schubertià, l’adscripció del qual al Romanticisme es mou per altres camins.

En el ‘Concert per a trompeta’ de Haydn va brillar amb llum pròpia –com acostuma fer-ho– la solista de l’OBC Mireia Farrés, demostrant una vegada més el seu virtuosisme, frasejant sempre amb sentit i traient partit del lirisme i del preciosisme amb què Haydn va dotar aquesta exigent obra, la primera escrita per a una trompeta en plena evolució i que anys més tard incorporaria els pistons. La seva cadència del primer moviment va resultar molt en l’esperit de l’obra sense esquivar els passatges més complexos, igual com en el seu fantàstic tercer moviment, amb aquella melodia tan divulgada sobretot en publicitat i que Farrés va matisar aplicant delicats ‘pianissimos’ i mantenint sempre el tipus. Entre crits de joia va regalar una propina a un públic que té en alta estima aquest important element d’un conjunt que fa molt bé en programar obres en les quals puguin lluir-se els qui el conformen.

Apoteosi

Notícies relacionades

Oques Grasses, Morad, Lluís Llach i Bad Gyal encapçalen el gran concert per Palestina del Palau Sant Jordi

RTVE Catalunya bat rècords digitals després de l’entrevista a Urdangarin

La segona part va estar dedicada a Mozart, arrencant amb el gens usual ‘Nocturn per a quatre orquestres, KV 286’, que exigeix quatre conjunts formats per cordes i trompa que De Vriend va distribuir per la sala, dos a l’escenari, molt separats l’un de l’altre, i els altres dos a les llotges del segon pis, creant un interessant efecte per a una obra lleugera, galant i carregada de bon humor.

L’apoteosi va arribar amb la ‘Simfonia Núm. 38, KV 504, Praga’, en la qual l’OBC va oferir el millor de si, amb contrastos efectius malgrat que l’opció del director va ser eminentment extravertida. Tot i així va poder apreciar-se la filigrana compositiva de l’‘Adagio-Allegro’ que ofereix moltes dificultats a l’acció de conjunt, amb un ‘Andante’ gairebé elegant i rematant la jugada amb un ‘Presto’ final de vertigen i que, evidentment, va causar l’efecte desitjat.