Anar al contingut

CRÒNICA TEATRAL

Esquinçador viacrucis

El superb treball de Montse Esteve impacta al magatzem subterrani del TNC amb el monòleg 'Stabat mater', del dramaturg italià Antonio Tarantino

José Carlos Sorribes

Esquinçador viacrucis

May Zircus

Només una trentena d’afortunats per cada funció, i ja estan les entrades esgotades, poden disfrutar (potser no és la paraula adequada) d’un viatge a les catacumbes al TNC. Ho fan amb ‘Stabat mater’, un monòleg de l’italià Antonio Tarantino, que dirigeix Magda Puyo, interpreta Montse Esteve i que Xavier Albertí va acollir a l’enorme magatzem subterrani del gran teatre públic català. Una experiència insòlita que presenta un doble al·licient per a l’espectador. 

Primer, el seu escenari. L’entrada en aquest magatzem, caminar pels seus passadissos, es revela com una troballa, gairebé pròpia d’exploradors. Perquè allà s’acumula tot l’utillatge i ‘attrezzo’ de la història del TNC, i és tal la magnitud que gairebé deixa els veïns Encants convertits en un espai menor. Entre una infinitat d’objectes, per exemple, ens trobem un vehicle d’època: sembla un mític Ford T d’inicis del segle XX. Un laberint de trastos i escenografies que gairebé fa cangueli davant la idea de quedar-se atrapat allà. 

El viatge per les catacumbes del teatre és un marc insòlit per acompanyar una prostituta que busca al seu fill detingut

Ara, l’obra. El cant gregorià de l’‘Stabat mater’, la Mare de Déu dolorosa i angoixada per la crucifixió, es converteix en mans de Tarantino en un oratori profà contemporani. Aquesta mare és a la peça una prostituta dels ravals de Torí que es recaragola per la desaparició del seu fill –detingut per la policia i empresonat–, un jove llibertari que la política li ha arrabassat. Al llarg de cinc escenes del viacrucis d’aquesta dona contemplem l’àlbum de fotos d’un univers lumpen de pura supervivència. Aquesta mare dispara un llenguatge groller, repetitiu en la seva còlera, també racista a vegades. És una dona víctima d’una descarnada realitat, avui tan freqüent en aquesta època d’alarmant exclusió social.

Implicació absoluta

Que Montse Esteve ha sigut el motor de la producció queda clar per la implicació absoluta en la composició del personatge. L’actriu deixa una interpretació superba, plena de matisos que per igual es mouen en la brutalitat, el sarcasme, la desesperació o la impotència. Aconsegueix sempre despertar una dolorosa tendresa per la lluita titànica d’una dona atrapada en un atzucac.

Esteve compta amb la còmplice direcció de Puyo i el recolzament d’un excel·lent espai sonor de Lucas Ariel Vallejo. Gairebé inapreciable d’inici, a poc a poc ens submergeix amb sons inquietants en el calvari d’aquesta mare dolençosa a través de les catacumbes del TNC. El viatge acaba per conduir l’espectador a un extrem de la zona enjardinada del teatre. Malgrat que l’embolcall pot encavalcar el contingut, sempre s’imposa el descomunal treball de l’actriu amb el text que va convertir, ja cinquantí, el pintor Antonio Tarantino en un prestigiós dramaturg.

Temes: Teatre