Anar al contingut

CRÒNICA

Tori Sparks, cançó en roig intens

La cantant i guitarrista nord-americana va reflectir la maduració de la seva fusió de rock i blues amb l'imaginari flamenc en la presentació del seu primer disc en directe, 'Wait no more', a Santa Coloma

Jordi Bianciotto

Tori Sparks, cançó en roig intens

Convé fer atenció a l’evolució de Tori Sparks, cantant i guitarrista nord-americana establerta a Barcelona des del 2011, que ha desenvolupat un imaginari propi fonent les seves arrels, el rock, el blues i el folk, amb la llatinitat i el flamenc. Són ja sis discos llargs d’estudi, els dos últims cuinats aquí, als quals se n’ha de sumar ara un en directe,  ‘Wait no more. The live album’, gravat al setembre a Luz de Gas i l’edició del qual, aquest divendres, va venir acompanyada d’un fogós concert a l’Auditori Can Roig i Torres, de Santa Coloma.

La seva proposta és atrevida i obre espais sucosos, si bé el que destaca en primer terme de Tori Sparks és ella mateixa, la seva veu de dona de cap a peus en temps de registres puerils i la seva presència d’amazona del cabaret enfundada en un teatral vestit vermell. El color que metafòricament cobreix d’intensitat tot el que és seu, sense passar-se de rosca però imprimint un caràcter genuí a les estrofes de cançons amb aspecte molt viscut, com la mateixa ‘Wait no more’, que va obrir la nit amb un mig temps d’avantpassats gòspel.

‘Slide guitar’ i caixó

Al costat d’ella, el grup neoflamenc Calamento i la guitarra elèctrica del Rubio, establint un ric diàleg amb els fins puntejos de Pepe Camacho en les cordes de niló. No és que Sparks, que entre cançó i cançó s’anava subministrant alegres glops d’una petaca de whisky, s’hagi envoltat d’un perfum flamenc amb intencions exòtiques o decoratives, sinó que s’ha capbussat a pulmó al seu món de sensibilitats, atenent als seus compassos (que no deixava de continuar picant de mans) i la seva mística: ‘La huerta’, amb un ‘crescendo’ de tràngol en l’àlgida veu d’Alba Bioque.  I tot això, atenent als motllos del rock i el blues (‘Little wars’, ‘Sinner’s shoes’), amb l’‘slide guitar’ del Rubio avenint-se molt amb el caixó de Xavi García.

Aquest instrument, el caixó, es va multiplicar per sis a  ‘Everybody knows’, de Leonard Cohen, una d’aquestes versions en què Sparks projecta la seva ànima, modelant-les sense desfigurar-les. La selecció de peces alienes diu molt de la seva manera d’incloure la cançó popular: del text lorquià de Verde que te quiero verde (que va musicar Manzanita) a un ‘Kashmir’, de Led Zeppelin, evocador de fantasies hippies i reforçat pel violí de Lisa Bause.

Així, es diria que disfrutant de cada estació de la seva identitat en moviment, Tori Sparks va arribar a l’encanteri andalusí de ‘La flor de Estambul’ (Erik Satie, fet poesia per Javier Ruibal) i a la malenconiosa cançó cubana ‘Veinte años’ (María Teresa Vera). Matisant els seus poders, dedicant ‘Mama’ a la seva senyora mare, present en el públic, i demanant el recolzament a la causa de la donació d’òrgans (a través de la DTI Foundation), culminació d’una nit reveladora per a una artista alhora delicada i salvatge.