Tori Sparks, cançó en roig intens

Convé fer atenció a l’evolució de Tori Sparks, cantant i guitarrista nord-americana establerta a Barcelona des del 2011, que ha desenvolupat un imaginari propi fonent les seves arrels,el rock, el blues i el folk, amb la llatinitat i el flamenc. Són ja sis discos llargs d’estudi, els dos últims cuinats aquí, als quals se n’ha de sumar ara un en directe, ‘Wait no more. The live album’, gravat al setembre a Luz de Gas i l’edició del qual, aquest divendres, va venir acompanyada d’un fogós concert a l’Auditori Can Roig i Torres, de Santa Coloma.

La seva proposta és atrevida i obre espais sucosos, si bé el que destaca en primer terme de Tori Sparks és ella mateixa, la seva veu de dona de cap a peus en temps de registres puerils i la seva presència d’amazona del cabaret enfundada en un teatral vestit vermell. El color que metafòricament cobreix d’intensitat tot el que és seu, sense passar-se de rosca però imprimint uncaràcter genuí a les estrofes de cançons amb aspecte molt viscut,com la mateixa ‘Wait no more’, que va obrir la nit amb un mig temps d’avantpassats gòspel.

‘Slide guitar’ i caixó

Al costat d’ella, el grup neoflamenc Calamento i la guitarra elèctrica del Rubio, establint un ric diàleg amb els fins puntejos de Pepe Camacho en les cordes de niló. No és que Sparks, que entre cançó i cançó s’anava subministrant alegres glops d’una petaca de whisky, s’hagi envoltat d’un perfum flamenc amb intencions exòtiques o decoratives, sinó ques’ha capbussat a pulmó al seu món de sensibilitats, atenent als seus compassos (que no deixava de continuar picant de mans) i la seva mística: ‘La huerta’, amb un ‘crescendo’ de tràngol en l’àlgida veu d’Alba Bioque.  I tot això, atenent als motllos del rock i el blues (‘Little wars’, ‘Sinner’s shoes’), amb l’‘slide guitar’ del Rubio avenint-se molt amb el caixó de Xavi García.

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

Aquest instrument, el caixó, es va multiplicar per sis a ‘Everybody knows’, de Leonard Cohen, una d’aquestes versions en què Sparks projecta la seva ànima, modelant-les sense desfigurar-les. La selecció de peces alienes diu molt de la seva manera d’incloure la cançó popular: del text lorquià de Verde que te quiero verde (que va musicar Manzanita) a un‘Kashmir’, de Led Zeppelin, evocador de fantasies hippies i reforçat pel violí deLisa Bause.

Així, es diria que disfrutant de cada estació de la seva identitat en moviment, Tori Sparks va arribar al’encanteri andalusí de ‘La flor de Estambul’ (Erik Satie, fet poesia per Javier Ruibal) i a la malenconiosa cançó cubana ‘Veinte años’ (María Teresa Vera). Matisant els seus poders,dedicant ‘Mama’ a la seva senyora mare, present en el públic, i demanant el recolzament a la causa de la donació d’òrgans (a través de la DTI Foundation), culminació d’una nit reveladora per a una artista alhora delicada i salvatge.