Rupert Everett: «Amb Wilde va començar el procés de l'alliberament gai»

El prestigiós actor britànic no ha pogut acudir finalment al BCN Film Fest per presentar 'La importància de dir-se Oscar Wilde', el seu debut com a director i guionista de cine, però va accedir a dedicar-nos uns minuts de conversa telefònica. La seva visió dels últims dies de l’escriptor, poeta i dramaturg, en els quals intercala moments anteriors de dolor i glòria, arriba avui als cines.

¿Quina importància ha tingut Wilde en la seva vida?

Es algú que sempre hi ha sigut present, però sobretot en els últims deu anys, quan he estat més ficat a dur a terme aquest projecte. El veig com un sant patró; més i tot, una figura crística. Algú que va ser crucificat en mans de la societat i va renéixer per marcar-nos el camí. Amb ell comença el procés de l’alliberament gai. Volia fer un film que fos, en certa manera, inspirador per a la comunitat LGTBQ i infongués força per seguir endavant.

A més de com un 'biopic' parcial de l’escriptor, la pel·lícula pot llegir-se com una prehistòria del moviment LGTBQ.

Això és precisament el que és: una crònica del quilòmetre zero del camí cap a la nostra llibertat. Parlem de la primera persona obertament gai que va caminar pel París del segle XIX. Podies assenyalar-lo i dir: "Per allà va un homosexual". Ell no tenia cap problema amb això. Va ensenyar la societat a no veure-ho com una tara.

No és la primera vegada que encarna Wilde; ja ho va fer en el 'revival’ del Hampstead Theatre del 2012 de l’obra 'El petó de Judas', de David Hare, en la qual també s’aborda la seva desgraciada història d’amor amb Lord Alfred Douglas, àlies Bosie.

Estic molt familiaritzat amb la seva vida i la seva obra. També vaig fer una producció teatral d’’El retrat de Dorian Gray’. En cine, vaig protagonitzar una adaptació d’'Un marit ideal’.

Estar tan familiaritzat amb les seves paraules, ¿va fer més fàcil escriure-li línies de guió? ¿O resultava una mica intimidant?

Sobretot era excitant. Va ser un gran viatge. Si t’amares de la seva obra, és més o menys senzill extreure idees que després pots transformar, resituar o integrar en els diàlegs.

Quan va començar a moure aquest projecte, fa més de deu anys, el productor Scott Rudin estava interessat a dur-lo a terme amb Philip Seymour Hoffman com a protagonista.  

Així és, però jo volia ser en el centre de la pel·lícula. L’havia escrit com un vehicle per a mi mateix, després de veure com començaven a escassejar les bones ofertes.

¿Creu que hauria sigut una pel·lícula molt diferent amb Hoffman com a protagonista?

Hauria sigut una gran pel·lícula, i ell hauria estat meravellós, com sempre. Segurament s’hauria fet abans i sense cap problema de finançament. Potser fins i tot hauria hagut de callar. Però en aquell moment necessitava aquest paper per a mi.

A nivell narratiu, 'la importància de dir-se Oscar Wilde' és bastant atrevida: es mou per la lògica del somni, o potser seria millor dir del recuerdo.

Per a mi és com el retrat d’un cervell en procés d’ensorrament. Petites bombolles de memòria esclaten aquí i allà. Des del principi pensava en el seu llit de mort com un escenari que podia fer-se microscòpic, claustrofòbic, o eixamplar-se per donar cabuda al passat.

¿Com descriuria la seva pròpia direcció d’actors? ¿Un actor és el que millor en dirigeix un altre?

Per descomptat, conec els actors, i a tots ens agraden i disgusten les mateixes coses. Quan treballem, volem que ens deixin tranquils. El treball important d’un director, en el pla de les interpretacions, és escollir bé. Les altres coses venen soles. Jo em vaig cobrir l’esquena fitxant gent com Colin Firth, Tom Wilkinson o Emily Watson.

Pel que sembla, P.J. Hogan no el va deixar tranquil durant el rodatge de 'La boda del meu millor amic'.

¡No, per descomptat que no! (rialles). Però és un director amb qui resulta molt divertit treballar. També vaig fer 'Amor sin condiciones’ amb Hogan. Un director de la vella escola, capaç de repetir la mateixa presa fins a trenta o quaranta vegades.

I no elegir mai la mateixa que vostè hauria volgut.

Però això és problema dels actors. Mai estem contents amb les preses que es trien. Hogan va fer un gran treball en 'La boda del meu millor amic'. És una pel·lícula meravellosa.

¿Quins serien altres dels seus rols favorits? Era increïble com l’editor pagat de si mateix d’'El placer de los extraños’.

Estic molt content d’haver fet aquesta pel·lícula i haver pogut treballar amb Paul Schrader. Un drama adult, ambigu, sumptuós... La classe de pel·lícula que ara mateix seria impossible fer.

¿Què em diu de ‘Mi novia es un zombie’? Segons la meva opinió, una obra mestra.

Michele Soavi és un director increïble. A mi em sembla una de les millors adaptacions que mai s’hagin fet d’un còmic. Millor que tot el que es veu ara.

Notícies relacionades

Sopa de Cabra celebrarà 40 anys amb una gira que començarà a la sala Razzmatazz de Barcelona

El Palau Güell de Gaudí, un edifici Patrimoni Mundial, sempre d’actualitat

Vostè era l’actor indicat per al paper del detectiu sobrenatural Dylan Dog, entre altres coses perquè l’historietista Tiziano Sclavi es va basar en vostè per al personatge.

¡Estava fet absolutament a la meva mida, exacte!