Anar al contingut

CRÒNICA

Mark Knopfler deixa entreveure que es retira dels directes en un exquisit concert a Barcelona

El músic va sorprendre a l'anunciar el seu "adeu" al públic català en la seva actuació del Palau Sant Jordi, primera nit d'una gira mundial amb aparences de ser l'última

Jordi Bianciotto

Encara hi ha vida als antípodes del vist i no vist del mercat pop: carreres llargues, alienes al glamur i als accents de la modernitat, que conserven un vincle amb el públic per conductes peregrins i que en escena no es reserven pirotècnies, sinó l’espectacle serè de la consistència i la modulació infinita . Ell és Mark Knopfler, i ha continuat sent fins avui un músic capaç d’oferir delicadeses per a grans audiències, si bé sembla que ha arribat a un punt de no retorn en la seva trajectòria, el llindar del seu final com a artista de gira, o així es pot interpretar de les paraules que va deixar anar aquest dijous al Palau Sant Jordi.

Va venir a presentar ‘Down the road wherever’, una obra que, sense focs artificials, anant a les seves fonts universals, aquest encreuament de rock i folk amb perfums celtes, bluesístics, jazzístics o country en què no saps quan acaba un gènere i comença el següent, ha refrescat el diàleg amb el món, cosa que explica que la seva tornada a Barcelona hagi duplicat i fins i tot triplicat les xifres de convocatòria de les últimes vegades. Unes 13.000 persones van assistir al concert amb què Knopfler va començar una gira mundial que inclou cinc concerts més per Espanya.

"Ja soc un home vell"

L’arrencada va ser pausada, amb aquesta banda de contorns orquestrals (deu músics, entre ells el teclista guitarrista Guy Fletcher, habitual des dels dies de Dire Straits) desentumint els músculs al suau galop de ‘Whyayeman’, una esmena al capitalisme amb cita a ‘La granja de Maggie’ dylaniana, després de la qual Knopfler va agrair al públic barceloní el seu seguiment de tants anys i va deixar un rastre de paraules que van causar una profunda sorpresa: un “hola, Barcelona” que “és també un adeu", ja que estem, va dir, davant d’“un home vell”. Si bé la majoria d’artistes anuncien amb pompa i anterioritat la seva gira de comiat, Knopfler (que el 12 d’agost farà 70 anys) sembla que ha triat una manera més discreta.

El nou material va esquitxar amb timidesa el repertori, començant per aquest ‘Nobody does that’ de complexió ‘funky’, amb joc de metalls i tacte digne de Steely Dan. D’aquí a la repesca de ‘Cornedbeef city’, un ‘up tempo’ dúctil que va contrastar amb la introspecció de ‘Saling to Philadelphia’, portadora d’un senyor només de Fender Stratocaster. I amb el sensual balanceig d’una cançó que faria arquejar les celles als fans de Dire Straits, ni més ni menys que ‘Once upon a time in the west’, que no havia interpretat mai en els seus concerts en solitari i que va adquirir nous colors amb metalls i flautes. Temps per a la melancolia: una introducció de teclat va conduir a ‘Romeo and Juliet’.

El penetrant ‘groove’ de ‘Bacon roll’ el va portar de nou al present, i quan es va asseure per abordar un tram acústic va tornar a al·ludir al crepuscle, apuntant que era “una nit bonica per acomiadar-se de Barcelona”. Knopfler, amb teixits refinats de banjo i violí a ‘Match stickman’ i ‘Done with Bonaparte’, i mirant d’abraçar el conjunt de la seva obra en aquesta última nit, incloent-hi les seves pàgines amb Dire Straits: ‘Your latest trick’, ‘On every street’, la majestuosa ‘Telegraph road’, el ‘riff’ rocker de ‘Money for nothing’ i un èpic ‘Going home’ que va anar seguit d’una imatge per al record amb tot el Sant Jordi dret i en posició de devota ovació.  Tram final embolicat ara en l’aura de les últimes vegades, rubricant un adeu que va agafar els seus seguidors desprevinguts, agafats fins al final als fetitxes de les seves vides.