Anar al contingut

EDIFICI ICÒNIC

La novel·la que va inventar Notre-Dame

Victor Hugo va reflectir tot un món a través de la catedral calcinada aquest dilluns a 'Nostra Senyora de París', símbol del romanticisme

Elena Hevia

STRINGER (AFP)

La novel·la que va inventar Notre-Dame
La novel·la que va inventar Notre-Dame

/

No hi ha en tota la literatura mundial una novel·la que intenti reflectir tot un món a través d’un edifici com ho va fer ‘Nostra Senyora de París’, de Victor Hugo. Bé, sí, en l’actualitat tant ‘L’església del mar' d’Ildefonso Falcones com 'Els pilars de la Terra' de Ken Follett han intentat copiar aquesta fórmula, però cap d’aquests llibres té la potència i el pes literaris de la novel·la d’Hugo. Quan va aparèixer el 1831 va ser un símbol del romanticisme i una obra de ficció històrica que en certa manera va revaloritzar i va incitar la reconstrucció de la catedral. 

Tots estem familiaritzats amb Quasimodo, el desgraciat ésser deforme que viu ocult a Notre-Dame a càrrec de les campanes, encara que només sigui per les adaptacions de Hollywood.  La més popular, ai, la versió de Disney, que edulcora no poc la tràgica amargor d’una novel·la sense cançons ni final feliç. En el cine, el paper de Quasimodo va ser un vehicle perfecte per a lluïment de grans actors, com Lon Chaney, Charles Laughton i Anthony Quinn, i del departament de maquillatge.

El que va fer Hugo a la seva novel·la és recuperar el vell mite de la bella i la bèstia, que en definitiva és també en el seu origen un conte francès, perquè Quasimodo –nom que al·ludeix a la seva forma no acabada– s’enamora de la bonica gitana Esmeralda i demostra amb els seus fets tenir més humanitat que el poderós clergue que governa la catedral.

Victor Hugo / ARXIU

“I la catedral no era només la seva companya, era l’univers: més ben dit, era la Naturalesa en si mateixa”, va escriure Hugo. Amb el seu format panoràmic que trasllada el lector als ambients del lumpen i la delinqüència parisenca del París medieval del segle XV però també a les sumptuoses cambres reials, ‘Nostra Senyora de París’ va aconseguir que es posés a caminar, en certa manera, un gènere, que més tard seria cultivat per Balzac, Charles Dickens i Lev Tolstoi.  Hugo va retratar amb empenta i molt detall l’anomenada cort dels miracles, una zona popular del que avui es coneix com a Les Halles, anomenada irònicament així perquè els pidolaires fingien estar cecs o discapacitats i de nit es recuperaven miraculosament.

La novel·la, que va tenir un gran èxit entre els lectors en el seu moment, va enriquir el seu autor  i va aconseguir un gran respecte ciutadà envers l’art gòtic –la consideració del qual estava llavors en hores baixes– i envers la catedral. Les seves pedres, gairebé més que els personatges de ficció que les habitaven, eren les veritables protagonistes que vinculaven el passat i el present de la ciutat. Així el 1842, nou anys després de l’aparició de la novel·la, l’arquitecte Eugène Viollet-le-Duc, es va encarregar de la restauració de l’edifici amb no poca imaginació per la seva part. El resultat va ser Notre-Dame tal com la coneixíem fins ara.  

Temes: Notre Dame