'Laberint striptease': desmuntant Brossa

Hi va haver una vegada –això expliquen– una Barcelona nocturna i canalla. Una ciutat que socialitzava en cabarets de tot tipus, alguns mitificats, com la Cúpula Venus o el Bodega Bohemia. Per aquells escenaris –es diu– sempre hi era Joan Brossa, bavejant davant dels nus de Christa Leem, teoritzant-los fins a la categoria d’art suprem. En aquest abundant corpus artístic s’inspira 'Laberint striptease', espectacle cabareter i brossià que dirigeix i esperona Roberto G. Alonso a l’Escenari Brossa fins al 12 de maig. 

Partint del llibre 'Strip-tease i teatre irregular' de mitjans dels seixanta, Alonso s’ha endinsat en una selva de gèneres parateatrals; s’ha impregnat de prosa, poesia i dramatúrgia; ha insuflat vida, moviment i música a objectes fetitxe i estàtics poemes visuals, tot per treure a passejar la part més corrosiva i corretjuda de l’univers Brossa. Encàrrec heterodox en sentit i forma, el contenidor de cabaret s’adapta com un guant de lluentons a la mà, ho sap bé un director i coreògraf que munta esporàdicament el gairebé secret i selecte Cabaret 13 entre els pendents de Poble Sec. Alonso –alternant-se en algunes funcions amb Jordi Andújar- es reserva el vestit de MC clàssic, mestre de cerimònies amb accessos de tendresa i nostàlgia, com quan evoca els paisatges de la seva joventut, les nits passades al recentment desaparegut Bar Cosmos envoltat dels referents que travessen els números. 

La resta de la companyia, i això és fonamental per al cabaret, té entitat pròpia, sobretot la presència i naturalitat del multiinstrumentista Jordi Cornudella, ‘partenaire’ d’Alonso en la major part d’escenes. Hi canta Elena Martinell i hi posen cos la stripteacista Laura Marsal i el saltimbanqui Davo Marín. 

Notícies relacionades

L’encara incert futur de les pintures de Sixena: ¿tornaran a Aragó o seguiran al MNAC?

Nathy Peluso fa vibrar el Sónar amb un enèrgic directe

I alerta, qui cridat pel títol hi acudeixi buscant pit i cuixa quedarà en part decebut. Perquè el que es despulla al xou és un Brossa ple d’arestes i capes creatives, una lectura ben planificada que comença desgranant lentament, com en un striptease de sentits, la poesia objectual, amb jocs, dissociacions, ironia, fragmentació i sorpresa. ¿Han vist mai vostès un piano traient-se la “roba”? 

Anticlericalisme gamberro

Puja la tensió quan es vesteix el tul de la crítica social, política –molt ben encaixat el número de l’urna en la qual no es pot votar– i sobretot l’anticlerical, on es treuen les peces més gamberres. Hi ha en aquesta provocació molt de l’original i menys del present. S’hi troba a faltar elevar la transgressió a llindars més actuals, o fins i tot barrejar Brossa amb les parateatralitats híbrides del present, com es va fer en part al cabaret que va muntar el Macba el 2017 durant la gran exposició. Però segurament aquest seria un altre espectacle, perquè la virtut de 'Laberint striptease' subjau a donar-nos una interpretació de l’univers brossià nítida i conscienciosa. I així sembla que ho agraïa el públic dissabte, amb les entrades esgotades i ovació dempeus.