Anar al contingut

Taro abans de Capa

Helena Janeczek reconstrueix el passat de la fotògrafa que va caure durant la batalla de Brunete a la seva novel·la 'La noia amb la Leica'

Ernest Alós

Taro abans de Capa

SILVIA CORTADA BALLUS

El primer estereotip distorsionat és el de Gerda Taro, aquesta nòvia de Robert Capa que el va acompanyar a Espanya en la seva primera expedició fotogràfica, que va aprendre d’ell els rudiments de l’ofici però que abans de forjar una carrera com a fotoperiodista va morir tràgicament a Brunete el 1937, convertint-se en una màrtir del comunisme de fugaç memòria. Imatge ja superada gràcies a treballs com les biografies d’Irma Schaber i François Maspero i a la revaloració de la seva obra després del descobriment dels negatius de la ‘maleta mexicana’, fins a convertir-la en un exemple més de les fotògrafes (i més en general, de les creadores) eclipsades a l’ombra dels seus col·legues però que mereixen entrar en el cànon de les seves respectives disciplines.

Però això, el rescat d’aquell brevíssim any als fronts de la guerra civil, tampoc li sembla suficient a la novel·lista italiana d’origen alemany Helena Janeczek, que a la seva novel·la ‘La chica de la Leica / La noia amb la Leica’ (Tusquets / Edicions 62) esquiva elusivament els episodis mítics del personatge (la seva participació en el reportatge de l’endimoniada fotografia del milicià caigut, la seva relació amb Capa i amb altres grans enviats a la guerra d’Espanya, la seva mort sota les cadenes d’un carro blindat soviètic a la fuga) per rescatar el passat de la veritable Gerta Pohorylle, i la creació del seu personatge. Primer Robert Capa, la identitat que ella va idear i sota la qual s’ocultaven inicialment tant ella com el fotògraf Endre Friedmann, i després Gerda Taro.

Recorreguts ja els camins de la biografia per altres autors, Janecezek va optar per la ficció, en un llibre que li ha valgut el prestigiós premi Strega. La narració arriba des de tres punts de vista externs, el de tres amics, previs a la seva conversió en fotògrafa compromesa que la recorden anys després. Willy Chardack, Ruth Cerf i Georg Kuritzkes. I en el que s’explica personatges no tan secundaris com els fotògrafs David Seymour i Fred Stein o el laboratorista Csiki Weisz hi tenen tant protagonisme com el mateix Capa.

Des de 1930 fins a la seva mort

“Els noms i els llocs que es creuen amb la seva figura, el període que va recórrer, la constel·lació de temes que l’acompanyen, van fer que la veiés com algú que té les mateixes coordenades familiars que jo, però abans de la guerra; filla d’hebreus polonesos que neix a Alemanya, una persona que voluntàriament decideix no interessar-se pel judaisme com una qüestió d’identitat important”, explica Janeczek durant la seva última visita a Barcelona.

D’aquí el seu interès per “la trama biogràfica, des de 1930 fins que mor; què converteix, en cosa de dos o tres anys, una noia de la petita burgesia, davant el desig de la seva família d’ascens social, amb un nòvio ric i freqüentant els salons, en una noia compromesa, que aconsegueix escapar de les presons nazis, passar a França i acabar a Espanya”. Sense deixar de ser ni una cosa ni l’altra: “Si veiem les últimes fotos que coneixem de Gerda Taro, les que li va fer Capa mentre treballaven junts, la veiem amb granota i espardenyes; però 20 dies abans de la seva mort, en un noticiari soviètic sobre la inauguració del congrés d’intel·lectuals a València se la veu fotografiant amb una elegància natural que vaig trobar bellíssima; és una persona que canvia i continua sent ella mateixa”.

Com a narradora, a banda de la segona guerra mundial, a Janeczek una de les coses que sempre l’ha “fascinat” és “la relació entre la realitat i la ficció”. I per això no hi ha res com la història de Capa i Taro. “Com amb el seu company es van poder inventar un nom, inventar una història al seu voltant, com en un somni de Hollywood, i alhora anar a Espanya per denunciar el que passava amb unes imatges amb les quals hem crescut; per retenir alhora l’aspecte de document i el d’invenció em semblava que l’única forma era fer una novel·la, però una novel·la basada en els documents de forma molt acurada”, explica.

¿I la fotografia del milicià? “Un embolic, digne d’una novel·la negra”, confessa Janeczek, desbordada per les ramificacions de la història. “El fet que les seves fotos hagin sigut oblidades té a veure per descomptat amb l’ombra de la fama de Robert Capa però també amb el fet que no tingués hereus que defensessin la seva figura, perquè la seva família va ser totalment exterminada durant la Xoà, i amb l’embolic grandíssim de les fotografies que es van conservar, una cosa que no només l’afecta a ella sinó també a moltes fotografies de David Seymour, que molt sovint s’atribueixen a Capa. També la fotografia de la miliciana de l’hotel Colom, de Hans Gutmann, s’atribueix de vegades a Capa, que és una llegenda –admet l’escriptora– que absorbeix totes les altres fotografies icòniques de la guerra civil espanyola”. Reconstruir el seu corpus i fer emergir la seva figura, cosa que va facilitar la troballa de la maleta mexicana, ha sigut un treball molt complicat.  

En gran part el llibre gira al voltant de les fotografies que Fred Stein i algun altre fotògraf anònim van fer de la Taro bohèmia a París. ¿Què opina d’aquella imatge que va ressorgir recentment, amb el cos de Taro després de la seva mort? “Si n’hagués tingut coneixement no l’hauria volgut introduir al llibre, perquè és exactament el contrari del que vaig voler fer, és certament una dona que va morir de forma tràgica però no em centro en la seva mort sinó en el fet que continuï estant viva per als que la van estimar”, respon.