CRÒNICA DE DANSA

Picasso balla el seu amor per les dones

Tant per la idea, com per la seva execució i la producció, 'la ballarina de Picasso', del Ballet de Cataluny, es mereix un llarg recorregut.

Picasso balla el seu amor per les dones
2
Es llegeix en minuts
Valèria Gaillard

Nou registre del Ballet de Catalunya, que va estrenar el cap de setmana una obra neoclàssica del coreògraf australià Remi Wörtmeieren al Centre Cultural Terrassa, on té la seva seu. ‘La ballarina de Picasso’ es basa en la correspondència entre l’artista i la seva primera dona, la ballarina russoucraïnesa Olga Jojlova, i ret un homenatge a aquesta dona que va patir l’abandonament quan Picasso va començar la seva relació amb la seva model Marie-Thérèse Walter.

Un triangle amorós, doncs, que dona peu a trobades i desacords passionals en el marc del París bohemi de principis de segle XX. Així, sobre l’escenari apareixen personalitats amb les quals es va relacionar el pintor, com Coco ChanelSerguei Diaguilev o Jean Cocteau. ‘La ballarina de Picasso’, que compta també amb l’escenografia i el vestuari –preciós en la combinació de colors– del mateix Wörtmeimer, aconsegueix recrear el món de Picasso. Per exemple, inclou una escena d’un circ ambulant, amb Arlequí, Colombine, Pierrot, l’Strong Man i una acròbata.

‘L’ocell de foc’, ‘La consagració de la primavera’, ‘Petrouchka’..., Wörtmeier ha sabut utilitzar amb enginy la música de Stravinski –amb el qual precisament Picasso també va treballar en els Ballets Russos– per vestir aquesta història que conté algunes escenes de gran bellesa, per exemple quan Olga i Picasso es casen i ella avança arrossegant una cua de tul, o bé, just a l’inici, quan Olga balla i la seva ombra es projecta en una gran tela, una imatge que es recupera al final per tancar un cicle que la porta fins a la bogeria. Un dels passatges més vibrants d’aquest ballet creat pel també ballarí principal de la Het National Ballet és l’enfrontament entre Olga i Marie-Thérèse, i el posterior rebuig de Picasso, interpretat per Lorenzo Misuri, que desplega la seva força masculina en una coreografia d’aires flamencs i que s’inspira en gestos del ‘Prélude à l’après-midi d’un faune’, de Nijinski.

Notícies relacionades

Un pas més enllà de la companyia

En aquest sentit, resulta curiós veure Picasso –ell, que es va deixar captivar per l’art del moviment–, convertit en un ballarí més, ballant el seu amor per les dones. Al paper d’Olga, Rebecca Storani va demostrar que no només té una tècnica excel·lent, sinó que també sap donar volum a l’interpretar un paper. La ballarina italiana Sofía Pagani–l’últim fitxatge de la companyia– va interpretar una seductora Marie-Thérèse. No només els solistes van estar impecables, sinó que, en general, la companyia fa un pas més enllà amb aquest ballet narratiu, mostrant una textura i qualitat noves. La peça va avançar entre els aplaudiments d’un públic entusiasmat, i es pot esperar que la seva vida no s’acabi amb aquesta única funció. Tant per la idea, com per la seva execució i la producció, ‘la ballarina de Picasso’ es mereix un llarg recorregut.