Denys Arcand: "Els diners han guanyat i la raó ha perdut"

Més de tres dècades després de donar-se a conèixer internacionalment amb 'El declive del imperio americano' (1986) i passats 15 anys des que va guanyar l’Oscar amb 'Las invasiones bárbaras’ (2003), arriba a la cartellera amb 'La caída del imperio americano', entrega final d’una peculiar trilogia sobre la condició humana. En aquesta trilogia, el canadenc se serveix de la peripècia d’un doctor en filosofia que es troba dues bosses plenes de bitllets per explorar el triomf del capitalisme i un assortiment de qüestions filosòfiques.

–El títol de la seva nova pel·lícula la identifica com la tercera entrega de la trilogia que va començar amb 'El declive del imperio americano'. No obstant, les seves similituds amb aquella o amb 'Las invasiones bárbaras’ no són immediatament aparents.

–Fins i tot després de tots aquests anys, els títols se’m continuen donant fatal. Vaig pensar a anomenar-la ‘El Triomf dels diners’, però algú em va dir que, amb aquest nom, ningú aniria a veure-la. En realitat, a totes les meves pel·lícules parlo del mateix: la societat i l’època en què visc. I, per a mi, el nostre temps està marcat per la caiguda de l’imperi nord-americà, que s’ha tornat ingovernable. És una caiguda lenta, però inexorable. La de l’Imperi romà va tardar cinc segles, així que tinguem paciència.

–El tema principal de la primera entrega era el sexe; el de la segona, la mort. ¿Per què ha decidit centrar aquesta tercera entrega en els diners?

–Perquè no hi ha res més. Hem eliminat la idea de la mort de les nostres vides i hem perdut interès en el sexe. ¿I els ideals? Fa 30 o 40 anys encara existien marxistes autèntics que creien en la revolució i la lluita de classes. Tot això ha mort. L’esquerra tradicional, que s’encarregava de proposar mesures socials, ja no existeix. ¿Què farem? ¿Qui formularà una opció de futur? Els diners han guanyat i la raó ha perdut. Fins i tot en el món del cine. El que importa ja no és la qualitat de les pel·lícules, sinó la seva recaptació el primer cap de setmana.

–¿I què ens pot dir de vostè? ¿Continua socialment compromès o ha tirat la tovallola?

–Estic tan perdut com els meus personatges. Fa anys que no voto perquè no em sento representat per ningú. I l’era digital em supera. Facebook trafica amb la nostra informació privada, els ‘hackers’ russos manipulen els processos democràtics, Netflix està assumint el control absolut del cine. Francament, em sento superat. Ja ni tan sols vaig al cine, perquè la majoria dels cineastes que vaig estimar han mort i la majoria de pel·lícules que projecten són entreteniment buit. Si vull entretenir-me, veig jugar a Rafa Nadal.

–En tot cas, 'La caída del imperio americano' és més optimista del que s’esperaria. No mostra fe en el sistema, però sí en l’individu. ¿Realment creu que hi ha motius per a l’esperança?

–Sí. Sento que allà enfora hi ha moltíssimes persones admirables. I crec que la vellesa m’ha estovat. Em sento més serè, menys deprimit. Al cap i a la fi, he tingut una vida plena d’èxit, amor i felicitat. A més, no m’agrada que l’espectador surti de veure una pel·lícula meva amb ganes de suïcidar-se.

–Així mateix, és una obra menys íntima i emocional que les seves predecessores. La seva actitud satírica és més agressiva.

–Quan parlava de sexe estava fent-ho de les dones que vaig conèixer, de les amigues que vaig fer a la universitat en una època en què tots ens ficàvem al llit amb tots. Després, quan després de complir els 60 anys vaig dirigir 'Las invasiones bárbaras’, vaig retre homenatge a totes les persones que començaven a morir al meu voltant: pares, germans, amics. Hi havia molta implicació sentimental en tot això. Però els diners no conviden a aquest tipus d’introspecció, sinó a actituds molt més violentes.

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

–De fet, la pel·lícula és un 'thriller', un gènere que vostè habitualment no fa servir. ¿Se li ha fet estrany?

–Al contrari. Les primeres pel·lícules que vaig fer als 70 eren ‘thrillers’, relats de suspens i pistoles. Sobretot després de passar molts anys fent cine per a intel·lectuals, em venia de gust afluixar una mica. I el director que digui que no disfruta rodant amb pistoles, menteix.