'La noche devora el mundo': a soles amb l'Apocalipsi

L’òpera prima de Dominique Rocher no és cine de zombis tot i que hi apareguin zombis; presta menys atenció a la matança causada per aquestes criatures que a les qüestions existencials plantejades per ella. Aparentment inspirada en títols com ‘Soy Leyenda’ i ‘Náufrago’, contempla el supervivent d’una pandèmia de morts vivents mentre es parapeta en un edifici i estableix rutines per resistir físicament i mentalment, i en el procés mostra molt més interès en la psicologia que en l’acció. Com a resultat, 'La noche devora el mundo' esdevé un ombrívol estudi sobre l’aïllament i la solitud i sobre la diferència entre viure i sobreviure, i el retrat més inquietantment realista d’una situació impossible.