De l'aprenentatge, l'amor i els seus dimonis

No es pot obviar en el comentari d’aquesta primera novel·la d’Elvira Sastre (Segòvia, 1992) el fet que hagi conquistat, com a poeta, el favor de milers de lectors a les xarxes socials que, de manera previsible, la seguiran fidelment en el seu salt a la narrativa, la qual cosa assegura una bona venda. La sospita que aquest i altres factors de mercat hagin sigut determinants per atorgar-li l’últim premi Biblioteca Breu no és forassenyada, perquè el que no avala el guardó és la fàbrica literària de ‘Días sin ti’. 

Notícies relacionades

Rosalía i el seu nou disc, una qüestió de fe i paciència: aquesta nit revelarà més detalls del seu quart àlbum

Tame Impala: ‘rave’ al bosc

La història d’amor i desamor del jove escultor Gael amb Marta, model a l’escola on fa classes, es trena amb el record d’una llarga conversa amb la seva àvia Dora 10 anys enrere. Mentre Gael i Marta segueixen el ritual d’aparellament i separació (amb un ingent assortiment de sentiments i emocions), la vella Dora refereix com, sent mestra de la República, es va enamorar del seu alumne Gael, van planejar un futur comú que va desbaratar la guerra, com van afrontar l’adversitat subsegüent, com va néixer el pare de Gael (que no té paper) i com va sobrevenir la tragèdia. 

Avis que van patir la postguerra

De l’alternança dels dos relats es desprèn l’ensenyament moral i vital que Gael va obtenir de Dora, però permet entreveure també un tema d’un pes enorme, el de l’ascendent afectiu i l’acció educativa dels avis, sobretot els que van patir la postguerra, sobre els seus nets. Elvira Sastre ha encertat en l’elecció i connexió d’aquests dos magnes assumptes humans, el de l’experiència directa de l’amor i els seus dimonis i el de l’experiència secundària a través de la memòria dels avantpassats, però desafortunadament no en la manera d’abordar-los. L’encert es desaprofita en un tractament literari molt convencional, ple d’estereotips i de llocs comuns, de puerilitats i expressions trivials, amb caigudes contínues en un lirisme ingenu i mel·liflu i en la temptació de la frase lapidària sobre el sentit de la vida, el destí o l’amor. Tot això hauria requerit una metòdica tasca de poda i reescriptura a fons, i és d’esperar que l’indubtable talent d’Elvira Sastre trobi la disciplina necessària per brillar com mereix.